Aquest article forma part de El dret a la llengua, una obra col·lectiva, impulsada pel Comitè de Drets Lingüístics del PEN Català amb la col·laboració del CIEMEN, i publicada per Saldonar, escrita amb la voluntat de reivindicar la Declaració Universal de Drets Lingüístics de 1996, feta a Barcelona, i de generar un debat per actualitzar-la i ampliar-la. 

Víctor García Tur i Pit-roig Vinyals Tasa

Aquest llibre el recorren amb persistència dues idees. La primera celebra una obvietat: la Declaració Universal de Drets Lingüístics (DUDL), redactada a Barcelona el 1996, va ser una fita històrica. La segona, però, defuig el caràcter festiu de la memòria per encarar-ne una altra amb regust de memorial: amb les fites no n’hi ha prou, per fer canviar el curs de la història i encaminar-la cap a la justícia —en aquest cas, lingüística—. Per conquerir-la calen l’astúcia, la insistència i la tossudesa pròpies de qui no es conforma només a fer evident que té raó, sinó que exigeix que aquesta raó s’encarni en la consciència, les accions i les lleis dels éssers humans per tal de passar d’una vegada per totes del de iure al de facto. Trenta anys després, el diagnòstic és cristal·lí. Són tantes i tantes les llengües que encara s’enfronten a la discriminació i a l’amenaça de desaparèixer que és urgent —peremptori, de fet— actualitzar la DUDL i reivindicar-la per fer que el segle XXI sigui, renovant el llinatge del XX, un segle de lluita i exigència de justícia lingüística.

Al PEN Català ho creiem així, i és per això que el Comitè de Drets Lingüístics (presidit per Vicenta Tasa Fuster, directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València) hem impulsat la publicació d’aquesta antologia amb l’ajut de dotze veus expertes qui, provinents de diferents àmbits i diversos punts dels Països Catalans, no només comparteixen l’esperança de justícia, sinó també i especialment el compromís i la determinació per dur-la a terme.   En aquest sentit, Simona Škrabec (encarregada del pròleg en la seva condició de peça imprescindible del PEN Internacional) és prou eloqüent, quan reclama «el dret de ser» de qui parla una llengua minoritzada i en reivindica la lluita. I és aquest, el motiu i l’objectiu que ens ha dut a alçar la veu: assegurar el dret inalienable de ser, d’existir plenament, que tenen tant tots els parlants —és a dir, tots els éssers humans— del món, com la llengua mateixa —sigui quina sigui— que els és pròpia.  Aquest llibre que l’editorial Saldonar ha acollit és la primera pedra d’una tasca que volem que s’escampi pertot per tal que enlloc de la societat humana no s’hi pateixi el jou del colonialisme, de l’imperialisme, del supremacisme i,  en definitiva, de la injustícia lingüística. Heus aquí, en els textos que venen, les directrius per tal que aquesta lluita recorri tot l’abast que la necessita.

Aquest és, doncs, un recull polifònic, a voltes agredolç però sempre tossut i esperançat, que recorre la història de la DUDL, que rescata la il·lusió i la urgència que la van fer néixer llavors i que la fan renéixer ara, que encaixa el xàfec fred de realitat dels darrers anys però que no hi consenteix i que escruta el ventall de futurs possibles amb l’estratègia bel·ligerant de l’esperança i l’exigència de justícia.

Els tres primers textos que llegireu a El dret a la llengua provenen de tres testimonis de l’experiència del 96.  Hi és notòria l’absència de l’Aureli Argemí, qui després d’una vida dedicada als drets dels pobles i de les llengües, ens va deixar la primavera passada. Malgrat la dissort de no poder comptar amb la seva reflexió, la revisió justa, lúcida i aguda d’en Carles Torner, l’Oriol Ramon i l’Isidor Marí permet d’orientar l’acció futura amb l’astúcia i la saviesa de qui ja n’és gat vell, del combat per la plena, ergo fàctica, igualtat lingüística. Tots tres van formar part de les discussions prèvies que van permetre donar a llum la DUDL: a finals dels anys noranta Torner era president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, i va formar part, juntament amb Ramon, de la Comissió de Seguiment de la Declaració, mentre que Marí era membre de la Comissió Científica que la va revisar i avaluar.

El judici dels que hi foren, a cavall entre una filípica i uns prolegòmens renovats, és clar i contundent. Els mateixos principis que guiaren la redacció de la DUDL no només segueixen sent vigents, sinó que avui són encara més indispensables del que ho eren fa trenta anys. La situació que llavors va fer necessari un text com la DUDL ha empitjorat, i ho ha fet perquè declarar drets humans, malauradament, no és condició suficient per implantar-los, malgrat que en sigui sempre una de necessària. El fet que la DUDL, en profètica consonància amb la sort d’altres declaracions de drets humans, no tingui pes jurídic vinculant, ha permès que un aiguabarreig de realpolitik, desídia cega, globalització i sobretot cosmopolitisme despòtic hagin cavalcat sobre els drets lingüístics dels diversos pobles; i ho hagi fet fins al punt escandalós i gairebé paroxístic que, tal com indica Marí, l’Agenda 2030 no esmenti explícitament la importància de preservar la diversitat cultural i lingüística si es vol,  no només que la humanitat es desenvolupi, sinó que ho faci de manera sostenible.

Tenint en compte el panorama i els seus possibles horitzons, no és pas sobrer de recordar que les llengües són un producte instintiu, ergo natural, de totes les comunitats humanes i que, per tant, matar-les —o deixar-les morir— és sinònim de matar no només una de les parts més fonamentals de la humanitat (fet que per si sol ja justifica amb escreix l’existència de projectes com la DUDL) sinó també de matar un bocí —a escala humana, sí, però no per això menys important— de la nua, múltiple vida que existeix al planeta. Ras i curt, els lingüicidis, tal com passa amb tots els assassinats globals, mai no venen sols, sinó que sempre els acompanyen altres víctimes dels mateixos botxins.

Quan una llengua pateix, hi ha éssers humans que pateixen. Si una llengua desapareix, hi ha éssers humans que han desaparegut. Per això és fonamental entendre, i sobretot fer entendre, que la lluita per la igualtat lingüística no és una lluita etèria, desarrelada o desclassada, sinó que és part de la lluita comuna per una terra que sigui casa per a tothom, per un planeta que sigui llar per a les criatures —totes— que l’habiten. Perquè si les llengües són víctimes de la injustícia plural és perquè els éssers humans en són, perquè no hi ha cap opressió que defugi la materialitat, de la mateixa manera que, com bé ens ha ensenyat el segle XX, no n’hi ha cap que l’exhaureixi. Dit d’altra manera, no ens hi estem jugant l’anècdota, ens hi estem jugant la vida. De la mateixa manera que tenir una nacionalitat o una altra determina aspectes tan fonamentals per l’existència humana com la mobilitat, la salut o la guerra, pertànyer a una nació o a una altra determina la vida en aspectes no menys fonamentals. Pertànyer a un poble oprimit i parlar-ne la llengua pot voler dir quedar-se sense assistència mèdica perquè no parles la llengua que toca. Pertànyer a un poble oprimit pot voler dir haver de morir inhòspitament, és a dir, envoltat d’una llengua que no t’és llar, perquè el poder del teu país ha considerat que la teva llengua, ergo la teva manera de ser al món, és inútil o, com a molt, opcional. Pertànyer a un poble oprimit pot voler dir haver de fugir —literalment— de casa teva perquè el govern considera, tal com li passa al poble uigur, que tu i la teva llengua sou una amenaça per a l’estat.

És per això que la lluita per la justícia lingüística és necessàriament indestriable de la lluita per la igualtat entre tots els éssers humans, sigui quin sigui el seu origen o condició. La immigració, o més ben dit, la necessitat obligada de migrar, és víctima germana dels lingüicidis que aquest llibre adverteix i denuncia. L’imperialisme, la folklorització imposada sobre els pobles que en van ser i encara en són víctimes, l’haver convertit, de iure o de facto, les terres en colònies o excolònies al servei dels idil·lis paradisíacs de qualsevol butxaca privilegiada per la història; tot això agermana les nacions sense estat d’Europa, i per tant i en particular també la catalana, amb la història nacional de la majoria de persones que arriben a casa nostra.

És en aquest punt, on hem de ser escrupolosament astuts com les serps i innocents com els coloms. Hem de tenir l’astúcia justa de saber quins mals compartim, condemnem i combatem i no oblidar mai que ho fem senzillament perquè són això, mals, i per tant no els volem per a ningú. Però sobretot hem de tenir la innocència radical, gairebé etimològica, de no convertir ningú en víctima. Perquè qui migra no és culpable de l’esmorteïment de les llengües minoritzades del país sense estat on arriba. Qui migra sovint està encara més constret per l’assimilacionisme lingüístic d’estats lingüicides com Espanya o França perquè d’aquesta assimilació en depèn estrictament que la seva presència, ergo la seva existència, sigui legal dins les fronteres de l’estat. Això no vol dir pas que l’opressió per raó de raça i/o origen eximeixi de la responsabilitat individual respecte del supremacisme lingüístic —cap opressió és un salconduit per exercir-ne d’altres ni ens fa immunes d’esdevenir opressors— o fer veure que la castellanització forçada no col·labora en la minorització dramàtica de les llengües sense estat sota jurisdicció espanyola. Però de la mateixa manera que qui treballa per Amazon, reparteix paquets per Glovo, munta Iphones a Foxconn o recull cotó al Turquestan Oriental no és culpable de la injustícia fins i tot criminal del model econòmic malgrat que en sigui un element essencial, no és pas qui migra la causa del patiment afegit a les llengües minoritzades. La causa i la culpa de la minorització de les llengües, ergo dels pobles, és certament múltiple, però, tal com assenyalen aquells qui hi foren fa 30 anys, el fracàs de la DUDL depèn en gran mesura del fet que no sigui jurídicament vinculant. I si gran part del seu fracàs depèn d’una qüestió austerament estatal, l’honestedat intel·lectual ens obliga a admetre que els culpables principals del lingüicidi global són uns estats que, amb voluntat homogeneïtzadora i vassalls d’un mercat que n’aixafa la sobirania, entén només i perversament la integració com a sinònim d’assimilació (d’aquest fet n’és un bon exemple que per obtenir la nacionalitat de l’estat espanyol sigui obligatori saber castellà, independentment de quina sigui la llengua pròpia del lloc on visquis).

Els drets lingüístics són drets humans, i per tant la DUDL, commemorada però sobretot reivindicada en aquest llibre, és i vol ser companya no només de la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó també de les lluites —totes— perquè aviat aquests esdevinguin no només prescriptius, sinó també descriptius del món d’arreu. Valent-se de la memòria, però rebutjant fermament ser només un memorial, el llibre clama que n’hem estat i en som moltes, les víctimes germanes dels mateixos —malgrat diversos— opressors, reclama justícia arreu en totes les llengües i per a totes les llengües i proclama l’estratègia perquè la justícia abandoni el terreny de la utopia i sigui llei i arrel per a tots els pobles d’aquest món. Llegiu, doncs, i sobretot feu astutament, innocentment i incansablement perquè les paraules d’Espriu esdevinguin certes: «diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor».