Jan Krasni

En comptes de centrar-se en els discursos i les ideologies basats en l’odi, en el gir social cap a la dreta conservadora i en l’adopció generalitzada del pensament neoliberal d’Occident dels últims 40 anys, aquesta dissertació pretén reflexionar sobre el que constitueix un ambient comunicatiu saludable i no en els símptomes de la seva decadència. La premissa central d’aquest escrit sosté que els discursos d’odi representen el contrari de l’espai comunicatiu que una societat democràtica i lliure hauria de tenir i defensar. Però la pregunta és: com es pot interpretar el concepte de comunicació democràtica? Potser podríem definir-la com un mode de comunicació en el qual els participants en el debat gaudeixen d’una llibertat d’expressió absoluta i poden adoptar qualsevol postura que vulguin. Però això implicaria oblidar-se de la responsabilitat de la paraula pública, que és un marc definidor de la llibertat, un concepte que sembla que s’ha quedat obsolet entre el públic contemporani i el món dels mitjans, sobretot tenint en compte la seva desregulació gradual. O potser es tracta d’una pràctica comunicativa ritualitzada en la qual el coneixement del context permet entendre el que no convé esmentar i amb quin to convé parlar per afavorir que la postura d’un sigui acceptada (que sigui considerada acceptable i, per tant, que sigui rebatuda o al menys que es tingui en compte o se li doni una resposta en comptes de ser ignorada i considerada irrellevant). D’altra banda, pot resultar inútil intentar donar-ne una definició, ja que la comunicació democràtica hauria de ser un concepte evident per a qualsevol persona que visqui en una societat democràtica i que participi o almenys estigui al corrent de la comunicació pública en el marc de la democràcia occidental.

Atès que la problemàtica de la comunicació democràtica està clarament lligada a l’esfera pública, podem estar temptats de qüestionar la postura moral periodística autocomplaent que subratlla la singularitat del sistema polític que tenim i el moment de la història en el qual ens trobem (atrapats), com a societat occidental pluralista, multilingüe però cada vegada menys diversa culturalment i més col·lectiva. És evident que aquesta perspectiva és errònia, ja que pressuposa una excepcionalitat històrica d’algun tipus i una jerarquia de principis, sobretot aquells relacionats amb els valors, els èxits i els avantatges comparatius dels quals es serveix el sistema polític actual per situar-se en un pedestal de progressisme. Donar per fet que el sistema actual i la seva comunicació pública són d’una gran qualitat democràtica seria admetre que totes les injustícies i els problemes sistèmics que comporta (la pobresa, la desigualtat i la difusió constant d’odi) són conseqüències inherents a ells. Per tant, refusar aquesta postura amoral, tendenciosa i èticament qüestionable hauria de ser el punt de partida de qualsevol reflexió intel·lectual sobre la comunicació democràtica. Això no obstant, cal deixar clar que la lliure crítica del sistema i les seves relacions de poder internes és la base de la comunicació democràtica. La noció d’inviolabilitat del sistema és molt problemàtica des de la perspectiva dels professionals dels mitjans de comunicació i del mateix sistema, que requereix correccions contínues.

En lloc de la reivindicació de la qualitat del sistema polític, les prioritats a l’hora de reflexionar sobre la comunicació pública democràtica haurien de ser: a) comprendre el context i el rerefons històric que han donat lloc al panorama polític i social actual i a les incoherències que presenta; b) identificar els interessos de la societat i els diversos actors polítics, o més aviat els actors que tenen interessos en el món de la política; c) determinar el preu que té assolir aquests interessos. Segons el consens general, els nostres països occidentals (o almenys els més poderosos) han demostrat històricament una manera de governar i expandir-se colonialista, capitalista, extractivista i inhumana que no va evitar atrocitats d’allò més cruels. Aquesta realitat forma part dels fonaments de les societats occidentals modernes, amb poques excepcions. Tanmateix, el context actual reclama que es tracti aquest passat de manera que resulti “útil”, que atorgui un reconeixement a les víctimes que contribueixi a la societat i als seus actors: des d’un posicionament polític sobre les posicions de govern i administratives en els conflictes fins a demostracions de moral per penjar-se medalles en àmbits públics. La dimensió històrica és encara més problemàtica, ja que s’està eliminant dels mitjans a causa de la seva hiperactualitat: es posa el focus en el present i el futur però s’ignora la dimensió història (que molts encara tenen present de forma vívida i que forma part del pensament col·lectiu), amb l’argument que han de prevaldre les narratives del moment actual.

 

S’hauria de manifestar clarament un interès col·lectiu de la nostra societat (o societats) occidental: la necessitat de cohesió social i solidaritat incondicional amb les minories vulnerables mancades de protecció, a les quals s’ha privat de drets en el passat. Un bon començament seria que els estats i les societats fessin autocrítica de manera sincera pels seus crims del passat. Dit d’una altra manera, els estats, les persones que treballaven per aquests estats i les seves institucions, i les famílies que van treure profit del colonialisme i altres negocis relacionats haurien d’implorar perdó pels crims que van cometre les seves famílies en el passat. Però això no ha passat mai i segurament no passarà. Per exemple, els oficials, els soldats i els polítics de les dictadures pràcticament mai han demanat perdó a aquells que van oprimir a Espanya i Portugal. En comptes d’això, es va pactar una amnistia. El govern suec mai no va demanar perdó al poble finès per les polítiques d’opressió i assimilació d’un segle de durada, i mai no va dictar sancions contra les famílies que al llarg de la història van oprimir la minoria finesa i se’n van aprofitar. França mai no ha adreçat les atrocitats que ha comès contra les seves minories i les seves cultures des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, ni a França mateix ni a les seves colònies. Els governs de Suècia, Noruega i Rússia mai han demanat perdó als samis, que van ser maltractats i delmats mitjançant mètodes similars als del colonialisme. Cal destacar el cas de Suècia, que va imposar pràctiques racistes en un passat recent (com l’esterilització per motius de raça) contra aquesta minoria apàtrida; actualment, torna a amenaçar el seu hàbitat mitjançant l’extracció de terres rares del seu territori. Els alemanys mai van demanar perdó a la minoria eslava dels sòrabs, ubicats a l’est del país, pels segles d’assimilació cultural i colonització que van patir des de l’edat mitjana, ni a la minoria germànica dels frisis, al nord-oest del país, per la seva assimilació total. Com es pot observar, ni tan sols els països més progressistes d’Occident s’han compromès a adreçar com cal les injustícies que han comès en la història recent. I els noms oblidats tant de les víctimes individuals com de les cultures i les nacions destruïdes són massa nombrosos per recordar-los i esmentar-los en un sol text.

És precisament des d’aquest context, en el qual s’ha adreçat de forma falsa i deshonesta el passat problemàtic que ha donat lloc a la desigualtat actual, que parlem d’una societat progressista i de comunicació democràtica. I els problemes que s’interpreten en clau política i que difonen els mitjans de comunicació es dediquen a exagerar les dificultats que convenen als interessos dels agents polítics rellevants. Això pretén assolir de nou la posició de poder incontestat i la parresia, és a dir, ser aquell que revela la veritat (sobre un mateix, la societat, el món, les circumstàncies actuals). Així doncs, la divisió entre nosaltres i ells (discriminadora en un sentit polític) i la batalla de les narratives tenen lloc de forma simultània. Se suposa que ells s’enforteixen i guanyen terreny dins del nostre espai polític. Ells amenacen amb ocupar el nostre territori i posen en perill les nostres postures amb la difusió de les seves narratives. El nosaltres d’aquestes afirmacions és, evidentment, hegemònic i, per tant, poc definit, ja que es basa en una identificació implícita i relativament inclusiva. No s’aprofundeix gaire en la qüestió de pensar amb qui ens identifiquem ni quins valors defensa aquest nosaltres (el progressisme, la llibertat, el bé); tampoc s’especifica gaire l’exclusió, que només ateny aquells que són políticament actius i que estan en contra de nosaltres. Aquestes polítiques basades en la paranoia serveixen per popularitzar els extrems polítics, oferint soluciones senzilles a situacions paradoxals. I la paradoxa és evident: contrariar les persones que voten els altres no farà que votin el teu partit. La posició de desafavorit sempre és més convenient moralment que la posició de poder. Per tant, el context actual està clar: la política actua segons el capital moral, i aquest capital moral s’acumula mitjançant la reputació que forgen els mitjans de comunicació; així doncs, la postura autocomplaent integrada en una ideologia democràtica soscava els fonaments de l’estructura democràtica real. Alhora, s’estén l’odi mitjançant l’ús d’aquestes relacions per atacar el sistema i la pròpia democràcia. El passat històric que hauria de servir com a fonament per adoptar una postura moral i justificar els interessos comuns no s’utilitza com a tal. Només cal pensar en les injustícies i els errors de caire legal, polític, econòmic, diplomàtic, etc., que han comès en els últims 40 anys generacions de polítics i elits polítiques (i econòmiques). Finalment, encara que no tots els habitants d’Occident en siguin conscients en el dia a dia, nosaltres, Occident (o més aviat les nostres elits), sempre hem estat els vencedors dels conflictes globals. No obstant això, els mitjans per aconseguir aquestes victòries han estat, com era d’esperar, de tot menys moralment justificables i acceptables, tant des d’una perspectiva actual com històrica. En altres paraules, la paradoxa actual no és més que una plataforma per a la paranoia política que assetja el nostre sistema. Aquells que pretenen protegir la democràcia restringint la llibertat d’expressió no fan més que potenciar-ne el declivi. El futur del conjunt de la societat no hauria d’anar vinculat amb el benestar d’aquells que es troben en posicions de poder. Qüestionar el sistema és positiu, igual que fer autocrítica, ja que pot conduir a un canvi en les pràctiques que ens han portat a una crisi moral, política i econòmica.

A l’hora de tractar qüestions com la responsabilitat de la majoria (nació, estat, societat), l’interès de la societat occidental d’assolir una cohesió sense establir paral·lelismes amb les dictadures del passat (i, per tant, evitant contribuir a un sentiment d’urgència que elevi l’estat d’alerta del públic) té el perill de provocar la normalització dels extrems polítics. Encara que els paral·lelismes siguin incorrectes, podrien cobrar sentit a causa de la intensitat de les emocions negatives i la seva proliferació en l’esfera pública. Tot i així, acceptar la narrativa imperant que defensa que el sistema actual es troba en un perill constant no aporta la cohesió social desitjada, sinó que provoca encara més particularització, sobretot si es basa en premisses errònies. La particularització de la societat té com a resultat el caos i unes condicions indesitjables per a qualsevol desenvolupament progressista i qualsevol tipus de solidaritat, cosa que fomenta un ascens de les posicions extremes destructives. La combinació de les injustícies històriques, les mostres deshonestes d’actituds morals, la manca de fets en la posició discursiva imperant i altres pràctiques de paranoia política no afavoreix la sortida d’aquest cercle viciós, sinó que ens condemna a romandre-hi. Finalment, el preu d’assolir els interessos desitjats sempre està vinculat amb infligir el major dany possible a la part contrària. La part contrària en aquest conflicte, aquest nosaltres general contra els altres, depèn de l’àmbit en qüestió. Normalment, en el cas de la comunicació en les nostres democràcies occidentals, els altres mitjans i el seu públic o les àgores alternatives i els seus participants es titllen d’amenaça. I en certa manera és així, ja que els seus consumidors tendeixen a ignorar els mitjans tradicionals. Tanmateix, el problema dels mitjans generalistes tradicionals no hauria de ser un problema de la societat i el sistema polític. És la irrellevància comparativa del seu contingut i la seva presentació dels esdeveniments que obvia els fets reals el que s’hauria de subratllar en aquest cas com un error estratègic (des de la perspectiva de la preservació d’una societat democràtica).

El factor afegit de les narratives alienants no és més que un element de conflicte en la lluita per la posició de parresia, que s’escapoleix d’aquells que tradicionalment l’ostentaven. Els nous mitjans de comunicació presenten aquesta lluita també a nivell dels usuaris individuals i els involucren en ella (investigant les seves opinions). En aquest conflicte, es pot especular sobre quin seria el preu d’assolir els interessos, agafant com a referència els diversos escenaris catastròfics que han tingut lloc en els últims 100 anys. La restricció sistemàtica dels perills discursius per a la democràcia pot portar a un sistema mancat de llibertat d’expressió, i això és especialment problemàtic si les posicions de poder tenen el suport dels mitjans generalistes, independentment de la ideologia hegemònica. El possible preu d’assolir els dos interessos esmentats (la cohesió social i l’eliminació de les amenaces al sistema de poder existent) seria la supressió de veus crítiques i el públic a qui van dirigides. Tot i que, en efecte, es podria posar en perill la democràcia deixant que es propaguin els missatges d’odi que reclamen un canvi de règim violent, que fomenten l’odi contra els grups ètnics, les comunitats religioses i altres minories, eliminar els obstacles del sistema democràtic aniria en contra del seu propi propòsit. En aquest sentit, una especulació catastròfica que es planteja contínuament entre l’oposició de dretes és la recuperació del model sud-americà de filtració coordinada i constant de persones, grups i mitjans problemàtics en un sentit polític, amb l’objectiu “d’estabilitzar la democràcia” a través d’una espècie de “procés de reorganització nacional”, que el món recorda com l’Operació Còndor. Es podria presentar com un mètode d’assegurar una cohesió social a Occident a llarg termini, que influiria sobre el públic i faria que fos impossible crear una xarxa de mitjans i sistemes socials alternatius. A Europa, l’eliminació de les veus crítiques mitjançant el poder transversal (o soft power) és una alternativa molt més realista que les dictadures del passat (com les d’Espanya o Portugal). Fer ús de l’argument que els mitjans podrien utilitzar-se com a plataforma per escampar contingut no desitjat, d’odi, perjudicial o de qualsevol altre tipus que qüestioni els valors compartits de la societat significa fer una lectura perillosa i poc democràtica del que són els mitjans.

L’últim argument, emprat constantment en les autoproclamades democràcies liberals, és particularment problemàtic en molts sentits. A part de ser totalment antidemocràtic, també insinua una por que els que s’oposen al sistema democràtic tinguin millors arguments. La comparació habitual amb els moviments feixista i nazi (que es tornarien a convertir en una força poderosa dins de la societat i destruirien la democràcia liberal) és errònia, ja que no s’ha d’oblidar que aquests moviments disposaven de suport militar i paramilitar i que, en el seu moment, amenaçaven segments amplis de la població. És en aquest cas que l’estat hauria d’intervenir i destruir qualsevol tipus d’organització que tingui aspiracions d’aquesta mena. Un argument que es centra en la por en comptes d’oferir solucions és desencertat i no ajuda a combatre els discursos d’odi ni a convèncer les persones que el contingut tòxic d’odi sigui perjudicial per a la societat. Una altra forma de poder transversal (qüestionable des de la perspectiva de la comunicació democràtica) és la moderació del contingut en les xarxes i les plataformes socials principals. Com que la pressió pública i la por dels marcs reguladors imposats externament són el que mou les empreses de comunicació, molt més que qualsevol legislació positiva existent, es dediquen a moderar de forma continuada el seu contingut per eliminar-hi elements que es podrien considerar problemàtics des d’un punt de vista polític. Això provoca una ànsia per controlar continguts, per desenvolupar tecnologies addicionals d’exclusió en línia i per automatitzar el procés de bloqueig. D’altra banda, això té com a conseqüència la creació de plataformes alternatives que estan menys subjectes a limitacions i controls. Sigui com sigui, bloquejar continguts i perseguir les opinions publicades de forma oberta representa una filtració (antidemocràtica) dels punts de vista polítics en l’espai públic. I això condueix a la paradoxa següent: les generacions passades van haver de lluitar molt per aconseguir la llibertat d’expressió i de pensament polític i, en canvi, la generació que ha nascut en la comunitat més liberal i democràtica de la història reclama la imposició de restriccions.

Podem concloure que la comunicació democràtica és un concepte paradoxal amb múltiples parts interessades. Les condicions prèvies i les relacions desiguals, a més de la infraestructura que en permet l’existència, són presents en el sistema polític, en la gestió dels ciutadans i la seva interpretació de la història (com a temes importants per a la pròpia percepció del col·lectiu), en els mitjans antics i actuals que permeten al públic general comentar i expressar el seu dissentiment respecte de la posició prevalent, però també en els interessos econòmics i polítics abstractes i de vegades en conflicte de les elits, la majoria, l’estat i altres entitats internes i externes. No obstant això, presentar-ho com una totalitat ens porta a assenyalar les veus dominants i la seva tendència a silenciar les altres veus. En altres paraules, seguint la idea de Macluhan dels mitjans, la comunicació democràtica es converteix en un problema quan es veu alterada. I en la situació actual, la comunicació democràtica en les nostres democràcies occidentals sembla tenir mancances en molts de sentits. Tot i que la difusió dels discursos d’odi és sens dubte un problema, s’hauria d’interpretar com un símptoma més que com una causa de la desfeta de la comunicació i l’orde democràtics. L’eliminació d’aquests discursos és possible a través d’altres mitjans que s’internen en la societat i l’ajuden a trobar el rumb a l’hora de resoldre crisis i que simultàniament permeten qüestionar i protegir els valors liberals de les nostres societats. Al cap i a la fi, la democràcia és tan forta com les veus diverses a les quals dona espai i l’equilibri que aquestes li aporten.

Aquest article ha estat encarregat  a Jan Krasni pel Comitè per la Pau del PEN Català.