«We may ask if the proper response to publication of material that may be used to enhance racist violence and oppression is to deny civil rights. Or is it, rather, to seek the causes of these vicious developments and work to eliminate them?»

Noam Chomsky, His right to say it
The Nation, 28 de febrer de 1981
 

Si bé se n’han escrit torrents de tinta, el discurs d’incitació a l’odi és una noció hermèticament oberta; de difícil accés pels llecs en la matèria i amb una extensa diversitat d’interpretacions pels experts.

El repte conceptual que implica aquesta noció ha sigut abordat per acadèmics, institucions, juristes i filòsofs, però la dispersió dels seus significats és considerablement exuberant. Amb tot, el discurs d’odi punible, com a límit a la llibertat d’expressió, requereix una nítida -però també restrictiva- definició.

Així, per a intentar superar aquesta ambigüitat i arrelar uns fonaments sòlids per al debat, recentment s’ha publicat l’informe Discurso de incitación al odio. Análisis desde los derechos humanos y pautas interpretativas[1]. Aquest informe, d’un enorme valor acadèmic però també pràctic, és el resultat d’un important esforç de síntesi que -partint de l’experiència adquirida- pretén clarificar els termes bàsics de la controvèrsia.

Lluny de voler tancar aquest afer, l’informe busca nodrir la discussió sobre el discurs d’incitació a l’odi. En aquesta mateixa direcció, l’acte Com actuem davant del discurs d’odi? celebrat a la sala d’actes de LaFede el passat dia 6 de febrer va permetre alimentar el debat sobre aquesta qüestió.

Al diàleg, organitzat per l’Institut de Drets Humans de Catalunya i SOS Racisme, hi intervingueren les expertes en la matèria Laia Serra Perelló, Ana García Juanatey i Lorena Antón García, plantejant les problemàtiques, teòriques i pràctiques, que en matèria de drets humans suscita el discurs d’incitació a l’odi.

«La llibertat d’expressió es protegeix amb més llibertat d’expressió». Aquest és el punt de partida de les tres ponents. En efecte, la lluita contra l’odi exigeix més discurs i no un crit de silenci censurador. Tampoc és menys cert que determinades afirmacions atemptatòries contra la dignitat o que inciten a l’odi o a la violència contra una persona o un col·lectiu vulnerable han de comportar una sanció. Així, l’amplitud de la definició de la llibertat d’expressió és inversament proporcional a la definició que es faci del discurs d’odi punible, i viceversa. A on i com cal clavar la fita són les qüestions litigioses.

Com recorda l’advocada Laia Serra, a Europa, a diferència del model liberal estatunidenc, l’exercici legítim del dret a la llibertat d’expressió respon a una finalitat concreta: l’intercanvi d’idees amb respecte a la dignitat i els valors de tolerància, pluralisme i esperit d’obertura que caracteritzen tota societat democràtica. En canvi, el model dels Estats Units es basa en l’axioma liberal del marketplace of ideas.

Hi ha un cert consens sobre la definició de discurs d’odi punible establerta a la Recomanació General número 15 de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (coneguda com a ECRI, segons l’acrònim anglès). Al parer de la ECRI, el discurs d’odi pot incardinar-se en dos eixos: d’una banda, el discurs d’odi que incita a la violència, la intimidació, l’hostilitat o la discriminació o que pot produir aquest efecte i, d’altra banda, el discurs que fomenta, promou o instiga l’odi, la humiliació o el menyspreu d’una persona o grup, així com el seu assetjament, descrèdit, estigmatització o amenaça.

Més enllà d’aquest marc genèric, no hi ha cap definició concreta del discurs d’odi punible. Article 19, una associació amb veu autoritzada en aquest àmbit, ha proposat un interesant test de set parts que pot considerar-se una de les guies més completes a l’hora d’analitzar si un discurs incita a l’odi.

El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg també ha realitzat una important tasca en matèria de protecció de la llibertat d’expressió. En aquest sentit, el Tribunal considera que qualsevol restricció a aquesta llibertat (més enllà d’estar prevista per llei, respondre a una finalitat legítima i ser proporcional) ha de ser necessària en una societat democràtica. Aquest darrer element permet realitzar una ponderació social i col·lectiva per tal de determinar si un discurs concret acompleix la funció social de participar al debat públic.

Amb tot, sí que resulta jurídicament consolidat -malgrat que també s’ha fet una irresponsable apologia del contrari- que aquesta figura s’aplica respecte dels discursos que es realitzen contra persones o col·lectius vulnerables o històricament discriminats. Aquesta consideració impedeix que pugui qualificar-se com a discurs d’incitació a l’odi un missatge dirigit, per exemple, a les forces de l’ordre o a la Casa Reial.

A l’Estat espanyol es constata, com afirma la Laia Serra, un escenari de desconeixement deliberat dels criteris internacionals en la matèria per part, fins i tot, dels més alts òrgans jurisdiccionals. El discurs d’incitació a l’odi es troba banalitzat i és aplicat a col·lectius no minoritaris ni vulnerables. El debat, la protesta i la dissidència socials es troben, o si més no poc els falta, emmordassats.

Els principals promotors d’aquesta figura són els partits polítics que (de forma similar amb l’ús que fan del terme de fake news) promouen una definició interessada del discurs de d’incitació a l’odi.

Davant d’aquesta irresponsabilitat política i institucional, la ciutadania ha de respondre alçant la seva veu contra les mesures de silenci utilitzades de forma abusiva en benefici de col·lectius no vulnerables.

Més enllà de la discussió sobre la seva definició, també cal analitzar quina és la millor resposta envers del discurs d’odi punible. La Laia Serra apunta que, si s’opta per la condemna penal, la víctima pot veure’s obligada a carregar el pes moral que suposa la privació de llibertat de l’emissor del discurs; és la presó la millor resposta contra un exercici abusiu de la llibertat d’expressió? D’altra banda, i davant la falta de previsió de sancions administratives, l’alternativa de la jurisdicció civil no es troba suficientment adaptada per a resoldre aquesta qüestió.

Les ponents no només plantegen la necessitat de resoldre la qüestió sobre quina és la penalització més adequada per a castigar els discursos d’incitació a l’odi sinó que, a més, cal decidir si es puneixen aquests discursos per la pròpia idea que contenen o bé pels efectes potencials que se’n poden derivar. Aquesta qüestió planteja el debat sobre el poder dels mots, és a dir, sobre la determinació de si una paraula, pel seu context i emissor, pot conduir a la producció d’un resultat, d’una acció.

Com assenyala la Laia Serra, la penalització d’un discurs segons el seu contingut presenta un risc major de descontextualitzar-lo i, per tant, de limitar la llibertat d’expressió de forma freda, automatitzada i excessiva -entrant en una dinàmica de jerarquització ideològica. En canvi, un règim jurídic basat en els efectes del discurs suposa una font important d’inseguretat jurídica ja que, si bé permet apreciar el discurs a la llum de les circumstàncies concretes de l’autor i del context, no és fàcil analitzar l’abast dels efectes perjudicials que aquest pot produir.

Tal com s’expressa a l’esmentat informe, l’odi és un sentiment legítim que per se no ha de ser penalitzat. És important que la normativa reguladora del discurs d’incitació a l’odi no caigui en simplificacions i dilueixi la frontera que separa les expressions d’odi que actuen per elles mateixes i el legítim exercici de la llibertat ideològica o el dret a la pròpia identitat.

 

[1] https://www.idhc.org/es/investigacion/publicaciones/discriminacio-intolerancia-i-odi/discurso-de-incitacion-al-odio-analisis-desde-los-derechos-humanos-y-pautas-interpretativas.php

 

Text de: ROBERT GUIXARÓ

Pots llegir la 2a part de l’article aquí.