(Pots llegir la 1a part de l’article aquí)

«La démocratie ce n’est pas la loi de la majorité mais la protection de la minorité.»

Albert Camus, Carnets III

Gallimard, 1989, p. 260.

Les mancances teòriques que presenta l’actual regulació del discurs d’incitació a l’odi també s’evidencien des d’un punt de vista empíric. Així, l’Ana García Juanatey a l’acte Com actuem davant del discurs d’odi? celebrat a les instal·lacions de LaFede el passat dia 6 de febrer va exposar la problemàtica dels mecanismes establerts per les xarxes socials per a denunciar els discursos d’incitació a l’odi.

La falta d’una definició jurídica concreta del discurs d’odi punible condueix a aplicacions paradoxals dels algoritmes que permeten identificar els continguts discriminatoris o d’incitació a l’odi a les xarxes. L’aplicació mecanitzada (i deshumanitzada) dels algoritmes comporta que, en determinades ocasions, es protegeixin continguts que atempten contra col·lectius especialment vulnerables i, en canvi, se’n censurin d’altres que haurien de ser admesos com a forma legítima d’exercici de la llibertat d’expressió.

Aquestes fórmules algorítmiques responen a una categorització de col·lectius basada en l’etnocentrisme occidental que exporta els seus patrons ideològics a través dels mecanismes esbiaixats de l’anomenat colonialisme digital.

A més, les xarxes i plataformes apliquen aquests mecanismes de forma inconsistent i poc transparent i no es dissenyen d’acord amb els estàndards del dret internacional dels drets humans. La ponent exposa que davant d’aquesta inconsistència es plantegen dues opcions: l’autoregulació i la regulació estatal.

La primera via no és vinculant i depèn de la bona voluntat dels operadors econòmics, a qui els Estats deleguen la tasca d’assegurar la correcta implementació del dret internacional. En aquesta tasca, el teixit associatiu queda relegat a un segon pla i no participa, com a co-regulador, en la determinació de quins continguts cal considerar desprotegits per la llibertat d’expressió.

La segona via és la de la normativitat. L’adopció de mesures legislatives en aquest àmbit consisteix, principalment, en la imposició de sancions a les plataformes que incompleixin les obligacions de retirar el contingut d’incitació a l’odi. Ara bé, sense que la normativa estableixi les correlatives multes en cas d’un excés en la limitació de la llibertat d’expressió, els operadors econòmics tendeixen a l’overblocking de continguts per tal d’esquivar llurs responsabilitats.

També, des d’un vessant pràctic, la Lorena Antón exposa les dificultats quotidianes que des de SOS Racisme viuen els advocats a l’hora de protegir els drets de les persones que han sigut víctimes d’un discurs d’incitació a l’odi. Els efectes incitadors del discurs són el principal obstacle probatori.

D’altra banda, des de SOS Racisme s’explica que les autoritats judicials habitualment són poc sensibles a considerar que un discurs atempta contra la dignitat del seu receptor. Es produeix aleshores una victimització secundària del receptor que no només es troba afectat pel discurs d’odi sinó també per la consolidació que en fa un sistema judicial sovint impermeable als estàndards internacionals. Així s’explica doncs la situació d’infra denúncia dels discursos d’odi i de recel enfront del sistema de justícia penal.

La Laia Serra ho expressa en termes d’ignorància i de falta d’empatia del sistema judicial envers dels col·lectius minoritaris. Per això és necessari que sigui la societat organitzada qui lideri, a través d’accions i campanyes, la protecció de la dignitat dels col·lectius vulnerables i també de la llibertat d’expressió.

L’actual regulació, així com la seva aplicació, incrementa la desafecció política dels col·lectius vulnerables i consagra una evident degradació del dret a la protesta i al legítim exercici de la llibertat d’expressió.

L’actual mala utilització de la prohibició del discurs d’incitació a l’odi restringeix excessivament la llibertat d’expressió i protegeix, de manera injustificada i contra la seva ratio legis, a col·lectius no vulnerables.

La delimitació d’aquesta noció resta oberta i queda pendent de resoldre les problemàtiques, teòriques i pràctiques, que com hem vist afecten a l’exercici i protecció dels drets més elementals.

Cal definir doncs els criteris que permeten traçar la frontera entre dos supòsits: d’una banda, els casos en què un determinat discurs no és més que una successió de mots que, malgrat siguin ofensius o provocadors, són innocus i es troben emparats per l’exercici legítim de la llibertat d’expressió i, de l’altra, els casos en què, més enllà de simples paraules, un discurs actua per ell mateix i pot provocar un efecte d’incitació punible contrari als drets dels col·lectius més vulnerables.

El recent informe Discurso de incitación al odio. Análisis desde los derechos humanos y pautas interpretativas[1] constitueix un important pas per a intentar respondre a aquesta qüestió. Amb ulls d’Argos, agusem els sentits, debatem, i decidim entre tots i totes el límit, fins ara mal (in)definit, del discurs d’incitació a l’odi.

 

[1] https://www.idhc.org/es/investigacion/publicaciones/discriminacio-intolerancia-i-odi/discurso-de-incitacion-al-odio-analisis-desde-los-derechos-humanos-y-pautas-interpretativas.php

 

Text de: ROBERT GUIXARÓ