Crònica en motiu de la celebració del Dia Internacional del Traductor, el passat 2 d’octubre el PEN Català i la Sala Beckett, amb la col·laboració de l’Institut Suec de Cultura, (suplement Cultura d’El Punt Avui 9.11.2012).

En plena descàrrega de literatures escandinaves, abonades al gènere negre, qui es recorda dels drames existencials d’Ibsen o de Strindberg? Per sort, el teatre no ha oblidat la seva potència dramatúrgica i de tant en tant ens demostra que aquells boirosos conflictes són vigents per parlar de la condició humana.

Amb motiu del Dia Internacional del Traductor, el passat 2 d’octubre el PEN Català i la Sala Beckett, amb la col·laboració de l’Institut Suec de Cultura, van organitzar una doble sessió entranyable. D’entrada, la taula rodona Qui es faria el suec…?, sobre els problemes de la traducció del suec, amb intervencions de Carolina Moreno, Feliu Formosa, Carles Batlle i Carlota Subirós, moderades per Maria Bosom; i a continuació, la lectura teatralitzada de La més forta, d’August Strindberg, amb interpretacions de Màrcia Cisteró i Alba Pujol, dirigides per Carlota Subirós.

Un text que data del 1888, just després de La senyoreta Júlia, un monòleg de 20 minuts per part d’una actriu, mentre l’altra n’és la receptora muda. La traducció és de Josep Palau i Fabre, tot i que n’hi ha una altra de Josep Carner, conservada en manuscrit a la Biblioteca de Catalunya. L’obra dóna veu a una dona, que fa temps va prendre l’home a una amiga, just quan se la troba casualment en una cafeteria. Ella parla, argumenta, es justifica, mentre l’amiga se l’escolta, gesticula, però sense dir res, malgrat que el conflicte aviat ensenya les espines: un duel entre la paraula i el silenci en escalada de tensió. Però la proposta de Carlota Subirós va més enllà. Després d’escoltar el text, presenta un vídeo amb fragments de  Persona (1966), la pel·lícula d’Ingmar Bergman, interpretada per Liv Ullman i Bibi Andersson; la primera com a l’actriu que ha deixat de parlar després d’un xoc emocional al teatre, i la segona com a la infermera que l’atén durant la convalescència en una illa.

Sembla que Bergman es va inspirar en el monòleg de Strindberg per dur la pugna de paraula i silenci a les màximes conseqüències, quan les dues dones breguen fins a explotar la violència interior.

Trobar-se de cop amb la metafísica i els personatges torturats de Bergman és tornar als anys seixanta, quan intentàvem digerir els seus universos opressius (culminats el 2003 amb  l’esplèndida Saraband). Però la nostra sensibilitat d’espectadors ha canviat i ja no combreguem fàcilment amb asfíxies externes. Ara preferim els paisatges nòrdics tacats de sang, mentre ens escandalitzem per una societat tan continguda com de pràctiques salvatges. Però les qüestions de Bergman –la incomunicació, el silenci de Déu, les opressions familiars…– continuen vives, igual que els assumptes d’Ibsen i de Strindberg. Ja que les seves pel·lícules s’han fet ingrates de digerir, pot ser bo que el centenari de la mort de Strindberg ens refresqui uns temes universals des de la visió dels dramaturgs que ara li reten homenatge. La trobada a la Beckett es va reblar amb una segona lectura del monòleg, quan les dues actrius s’intercanvien els papers i  l’actualitzen amb una versió més àgil. Un regal molt d’agrair.