Laura Huerga

Aquest article ha estat publicat originalment en èuscar i en anglès al número 30 de la revista Basque Writing del PEN Basc.

En cada nova generació sorgeixen dubtes sobre com s’ha d’entendre la llibertat d’expressió i, encara més complicat, com s’exerceix la censura en el dia a dia en un moment de màxima confusió i demagògia sobre què significa poder-se expressar amb llibertat. És imprescindible comprendre’n l’abast manifestant la necessitat de tenir en compte les relacions, els desequilibris i les desigualtats de poder.

En l’actualitat, la censura no és només la prohibició de llibres o peces artístiques concretes, també s’exerceix d’altres formes. Lleis com la Llei Mordassa o la reforma del Codi Penal del 2015 donen espai a una censura i a una repressió per part de l’Estat que són intolerables i un gran retrocés en matèria de drets humans. Són lleis contra les quals hem de posar tota la nostra exigència, persistència i enginy malgrat el desgast que suposen tants anys de denúncia i mobilització social.

Igual de preocupant és el que etiqueto com a censura silenciosa, un tipus de persecució ideològica que es materialitza amb conseqüències reals per a la persona represaliada, però que no té la mateixa visibilitat per ser objecte d’una denúncia clara per part de la societat civil. Podem considerar censura silenciosa des de la manca de pressupost per a fundacions o associacions que es dediquen a defensar la llibertat d’expressió o els drets humans, fins a petits retalls que s’acumulen i que difícilment apareixeran als mitjans de comunicació. Cal preguntar-se quins escriptors o artistes s’inviten a festivals, qui forma part dels jurats, quines institucions reben finançament directe i entendre si els criteris estan formulats des de la diversitat o la uniformitat ideològica, sent sovint «no manifestar-se en cap sentit» una forma d’uniformitat.

La censura silenciosa és una pràctica estructural, un funcionament interessat a afavorir els eixos de poder i una manera de gestionar una administració o institució per ser-li útil a aquest poder sense valorar els perills a mitjà i llarg termini. Rescindir contractes de publicitat o fer signar clàusules que limitin les manifestacions públiques de l’opinió pròpia són greus vulneracions dels drets humans i, en concret, del de la llibertat d’expressió. El cas d’Iziar Ituño és un exemple duríssim que cal visibilitzar, ja que ha perdut diversos contractes a causa de la seva participació en les manifestacions dels presos bascos. Delimitar sobre quins temes ens podem manifestar afectant com exercim la nostra feina i les nostres vides forma part d’una censura més subtil i estratègica que, a més, influeix en la resta de persones. Això serveix de lliçó també per a aquelles persones que poden manifestar-se en el mateix sentit, però que poden reconsiderar-ho i empènyer-les a la desmobilització per por a possibles conseqüències negatives per a elles. Els efectes dissuasoris dels càstigs a ciutadans actius serveixen d’advertència per a la resta. La solidaritat i la denúncia són imprescindibles per no retrocedir en les conquestes històriques en matèria de drets humans.