Article de Joan Borja i Sanz

Toque un botó en l’equip d’àudio del cotxe i sintonitze la ràdio per escoltar les notícies: «Assassinen a Bulgària una periodista que investigava un cas de corrupció», hi escudellen, entre els titulars. «La periodista assassinada és Viktoria Marinova, de 30 anys, directora i presentadora en el canal de televisió privat regional TVN. La jove va ser violada i colpejada amb violència i el seu cos va aparéixer en una zona de difícil accés prop d’un riu», hi expliquen.

Una notícia com aquesta no hauria de deixar ningú indiferent. El respecte a la vida i la llibertat de premsa són —han de ser— valors sagrats en qualsevol comunitat humana mínimament civilitzada. Tanmateix, el cas escruixidor de Viktoria Marinova —sembla que la brutalitat de la violació i l’assassinat va deixar el cadàver la periodista pràcticament irreconeixible— segueix el d’altres periodistes morts a Europa, durant l’últim any i mig, que també investigaven casos de corrupció política i econòmica. Convindria no oblidar-ho. El periodista eslovac Jan Kuziak, sense anar més lluny, també va ser cruelment assassinat el passat 21 de febrer de 2018, juntament amb la seua companya sentimental, Martina Kusnirova, després d’haver estat indagant sobre les connexions dels col·laboradors del primer ministre Robert Fico amb la màfia calabresa. La periodista Daphne Caruana Galizia, que investigava les connexions entre la classe política de Malta (incloent-hi el primer ministre, Joseph Muscat) i els papers de Panamà (i altres cassos de corrupció), va perdre igualment la vida el passat 16 d’octubre de 2017 com a conseqüència d’una bomba que va esclatar als baixos del seu cotxe, al costat de casa. Quatre dies sembla hi va tardar la policia a poder reunir tots els fragments dispersos del cadàver de Dahne. Tan terrible com el de Viktoria Marinova i el de Daphne Caruana va ser també el cas de la periodista sueca Kim Wall, que el passat 11 d’agost de 2017 —recordem-ho— va ser violada, assassinada, mutilada, esquarterada i llançada a la mar: els fragments del seu cos (ara un braç, després el cap; ara el tors, després unes cames) van anar apareixent a poc a poc prop de la costa de Copenhaguen. I hi podríem afegir, encara, el cas del veterà periodista rus Nikolay Andrushchencko, de 73 anys, mort en un Hospital de Sant Petersburg, el 19 d’abril de 2017, després d’haver rebut una brutal pallissa. Andrushchencko era conegut per fer, en el diari Novy Peterburg (que ell mateix havia creat l’any 1990), periodisme crític d’investigació a propòsit de casos de corrupció i de vulneració de drets humans.

Tot això, sense comptar el cas que estem vivint, increïblement, del periodista saudita Jamal Khashoggi, crític amb la gestió del príncep Mohamed bin Salman. Jamal es va haver d’exiliar als Estats Units d’Amèrica fa un any, i ara ha desaparegut misteriosament, davant dels ulls de tot el món, després que una càmera l’enregistrara entrant al consolat d’Aràbia Saudí a Istambul.

Damunt, en aquest esfereïdor àmbit de l’assassinat de periodistes —com al seu dia, sens dubte, en la impune cacera de les suposades bruixes— sembla que hi pot haver un condicionant de gènere. Si més no, això suggereix un informe de Reporters Sense Fronteres (que, per cert, es fa constar que en els últims 15 anys s’han assassinat 1.035 periodistes professionals al món!), quan subratlla el fet que, tot i que l’any passat va ser el menys mortífer per al gremi des de 2013, la quantitat de reporteres assassinades, en canvi, s’hi va duplicar: va passar de 5 periodistes assassinades l’any 2016 a 10 durant el 2017 (mentre que en homes les xifren han pogut baixat de 57 a 40). Aquesta preocupant tendència, als meus ulls, no pot sinó reforçar el sentit d’un document com el PEN International Women’s Manifesto que, tal com suggeria la companya Gemma Rodríguez, del PEN Català, ben mereixeria ser reivindicat aquests dies, i ser donat a conéixer en un moment històric com l’actual, tan funest per al periodisme i la llibertat d’expressió. I és que el Women’s Manifiesto és un document de referència que parteix de la premissa irrenunciable —i innegociable— que «perquè les dones tinguen llibertat d’expressió, dret de llegir i dret d’escriure, necessiten tenir dret de viatjar físicament, socialment i intel·lectualment». I, en conseqüència, hi cal assegurar —sí o sí— el següent «principi internacionalment reconegut»: «protegir les dones escriptores i periodistes, i combatre la impunitat d’actes violents i d’assetjament comesos contra dones escriptores i periodistes del món».

Arribe a l’aparcament de la Facultat i desconnecte l’aparell de música del cotxe. Pense en l’oportunitat del Women’s Manifisiesto. Enmig del silenci que el CD i la ràdio per fi em concedeixen sospese que l’aberrant cacera de bruixes que històricament es va produir a l’Europa medieval i moderna tenia, entre els seus múltiples orígens, segurament, una por funesta, oligàrquica, ominosa i patriarcal contra el progressiu poder que algunes dones valentes començaven a detenir en relació amb el coneixement, la investigació i la manipulació del cos i la natura —un incipient domini de la curiositat, la ciència i la medicina. I rumie mentalment si l’actual fenomen dels casos creixents de violació i assassinat de dones periodistes (com el de la malaguanyada Viktoria Marinova), no deu tenir a veure, també —paral·lelament—, amb la paüra que, per al totalitarisme patriarcal heretat, pot representar el progressiu poder de les dones valentes en relació amb les potestats conquerides en un altre gran àmbit de la civilitat: la informació, la llibertat pública, el domini de les paraules i la capacitat de comunicació.

Potser ha arribat el moment de saber-ho i dir-ho: el mal no es troba en les bruixes (ni en els bruixots); no en els suposats dimonis (ni les dimònies); no en els ungüents (ni en les graneres voladores); no en els sàbats (ni els aquelarres); no en la llibertat de les paraules (ni tampoc en els plaers hedonistes de Biterna). La veritable font del mal —de la por, de la violència, del crim, de la destrucció; de la guerra, de l’incivisme i de la barbàrie— rau en els qui, en nom de qualsevol suposada causa noble, exerceixen impunement i despòtica el poder i la força per erigir-se com a jutges i botxins de paraules i vides. Ben mirat, els poders i les forces que menaven a cremar dones (o homes) a la foguera, per bruixes (o bruixots), diferien poc de les que ara ordenen i executen la mort de periodistes a fi i efecte de silenciar veritats —i preservar privilegis. En un cas i en l’altre —ai!— hi ha com a denominadors comuns la por a la pèrdua del poder i el progressiu alliberament de les minories; la crisi de la feudalitat patriarcal i les graduals conquestes de l’igualitarisme; el reaccionarisme contra el progrés social i la redempció de classes, grups i condicions humanes tradicionalment oprimides; etc.

No ho sé… Potser és per aquesta classe de pensaments que sempre m’ha semblat suggeridor i atractiu el món de les bruixes: perquè trobe que, entre el bé i el mal, hi ha d’haver sempre l’opció de l’alegria. En qualsevol cas, fa massa temps que sóc un ferm i decidit partidari del coneixement, la investigació, la curiositat, la ciència i la medicina; de la informació, la llibertat, les paraules i la comunicació. No tinc edat per a canviar de bàndol. I. de més a més: comence a sospitar que aquest, i no l’altre, és el que reïfica millor la idea del bé —i l’alegria. I que, en realitat, no hi ha mal pitjor que l’infringit pels detractors d’esperances, els raptors de coneixences, els assassins de paraules, els criminals de vides: el mal malíssim dels qui no saben riure i somriure dins la festiva Biterna, i troben només satisfacció cremant els qui són diferents a ells amb el foc asfixiant i destructor de la intolerància. No. No les bruixes ni les periodistes, sinó ells: ells —i la seua memòria— són els qui mereixen ser cremats, per sempre, amb les flames sempiternes de la ignomínia.