Un mural en honor als presos polítics bielorussos a Varsòvia.

Olga Búbitx, Iauhénia Dóuhaia

Traducció al català de Miquel Àngel Llauger

110 mesos o 3.316 dies. Aquest és el temps durant el qual les famílies de sis figures clau de l’oposició bielorussa han estat sense informació sobre el parador i la salut dels seus familiars empresonats el 2020-2021 per intentar oferir una alternativa democràtica a Bielorússia.

19 anys i mig, 15, 14, 11 i 10 anys són veredictes reals per a un banquer, un polític, un blogger, una flautista i un advocat, que van defensar canvis al seu país d’origen, dirigit per la mateixa persona des de fa tres dècades.

Un d’aquests presos polítics d’alt perfil és Maria Kalésnikava, una activista de 42 anys que va encapçalar la campanya electoral a la vicepresidència a les eleccions del 2020 i va cridar l’atenció dels mitjans no només amb el seu optimisme i carisma, sinó també amb l’acte valent d’esquinçar el seu passaport a la frontera entre Bielorússia i Ucraïna, negant-se a sortir del país. Què va seguir després? 11 anys de presó. Intervenció quirúrgica de l’úlcera perforada i peritonitis realitzada a l’hospital penitenciari. Règim d’incomunicació, que significa que no hi ha contacte amb l’exterior, ni correspondència (incloses les trucades telefòniques) amb la família i l’advocat i, en el cas de la Maria, que no rep una dieta digna i una assistència mèdica adequada després de l’operació.

L’any 1945 Bielorússia tenia una reputació impecable a l’escena internacional, per ser un dels fundadors de l’ONU i signatari de la Carta de l’ONU. 70 anys després, s’ha convertit en una mena de “salvatge oest” sense llei entre la UE i Rússia. No només exerceix una supressió desproporcionadament cruel de la dissidència, sinó que també fa els ulls grossos davant les condicions físiques i mentals dels detinguts.

Tanmateix, els mètodes aplicats per les administracions penitenciàries no són gens nous. Distintius grocs en uniformes, cartes cremades, treballs forçats en indústries perilloses, tortures amb descàrregues elèctriques i morts per cops i per negligència mèdica són mesures punitives que aquesta part del món ja ha vist. I se suposa que cal recordar i complir la famosa promesa de “mai més”, no?

Un estudi de cas: Bielorússia

El passat soviètic sembla terriblement viu a la realitat de Bielorússia, on més d’un miler de presos polítics i nombroses morts relacionades amb la repressió estatal són l’eco del regnat de Stalin. La manipulació de la història serveix per legitimar les seves tàctiques repressives actuals, presentant la dissidència com una amenaça per a l’estabilitat nacional i equiparant l’oposició al règim amb la traïció. Si el passat segle XX, per a dos milions de ciutadans assassinats als gulags, l’URSS va ser un estat totalitari despietat i si el seu col·lapse va ser una esperança de canvis democràtics, avui per a Putin el seu final és “la catàstrofe geopolítica més gran”. El dictador bielorús Lukaixenko comparteix aquesta nostàlgia i afirma que “els bielorussos no han viscut mai millor que ara”.

270 ONG liquidades, més de 600.000 persones obligades a l’exili, gairebé 2.000 a la presó per càrrecs civils i aproximadament el doble tancades però indocumentades i, per tant, no reconegudes com a presos polítics. Els familiars d’aquests detinguts tenen por de noves repressions i prefereixen no contactar amb les organitzacions de drets humans.

En les últimes setmanes, el règim sembla mostrar senyals d’estar preparat per a les negociacions, i els bielorussos tenen esperança de veure més gent alliberada, però la disposició de la comunitat internacional també hauria de fer-se més visible. També amb la presència de l’agenda bielorussa als mitjans mundials.

La situació a Bielorússia no és només una qüestió nacional: és una preocupació global amb implicacions profundes sobre com entenem la història, la responsabilitat col·lectiva i l’impacte durador del trauma.

Marina Zolatova: «El primer que vaig pensar va ser en la meva besàvia: la van tenir al mateix centre de presó preventiva durant l’ocupació nazi» 

La història de Marina Zolatova, periodista bielorussa i redactora en cap del que un temps va ser el mitjà de comunicació de masses independent més gran, és sorprenent per les seves similituds amb el brutal passat soviètic que torna al present. Tancada durant 12 anys pel seu paper exposant la veritat, Marina repeteix literalment el destí de la seva besàvia Elena Mikalàieuna, perseguida durant l’ocupació nazi. Elena, com a metge d’un dels hospitals per a orfes de Minsk, ajudava en secret els nens jueus del gueto a obtenir identitats falses i sobreviure als pogroms. Per col·laboracions amb els partisans, va ser empresonada a Volódarka, un famós centre de presó preventiva utilitzat per a tortures i execucions per pena de mort des de 1825. 70 anys més tard, al mateix soterrani humit, s’hi troba la seva besnéta Marina.

“El primer que vaig pensar va ser en la meva besàvia, que va estar al mateix soterrani… I cada vegada que ens passen a passejar per la sala amb voltes, recordo les seves històries i em pregunto: ‘És el mateix lloc?’ Elena va aconseguir escapar de la mort per miracle; se suposava que havia de ser afusellada, però va sobreviure. […] Va tornar a casa, i nosaltres també tornarem”, va escriure Zolatova, de 44 anys, en una carta a la seva família després de la detenció. El popular mitjà independent de notícies que dirigia, Tut.by, havia estat declarat extremista.  Els anys 2020-2021 les repressions contra el personal dels mitjans van provocar la detenció de 113 periodistes, dels quals 33 rebrien condemnes de llarga durada.

El 2021, Bielorússia va ocupar el lloc 158 de 180 països a l’Índex Mundial de Llibertat de Premsa, i va ser reconegut com el país més perillós d’Europa per als treballadors dels mitjans.

Larissa Sxerbakova: “Investigar la repressió soviètica és el meu deure moral”

Larissa Sxerbakova, periodista independent de la ciutat de Homel i recentment guardonada amb el Free Media Award, s’ha dedicat a documentar les històries d’aquells que van patir la repressió soviètica, una tasca que veu com una obligació moral. El seu treball desafia la versió sanejada de la història promoguda pel règim actual, que prefereix esborrar els aspectes més foscos del passat soviètic. Igual que el seu besavi Ivan Sxerbakov, que va morir en un dels gulags al nord de Kazakhstan el 1937, Larysa ara es troba empresonada pels seus esforços per descobrir la veritat. La pressió sobre la periodista havia durat anys: havia estat portada a disposició judicial més de 15 vegades i castigada amb multes administratives més de 40 vegades, i el 2022 va ser condemnada a 3,5 anys de colònia penal per “promoció de l’extremisme” i “desacreditar Bielorússia”.

“Investigar la repressió soviètica és el meu deure moral. Ho faig per restaurar la justícia històrica: la gent va patir immensament, va morir, i així i tot la seva memòria no és honorada de cap manera significativa. Ni tan sols sabem on són les seves tombes per portar-hi flors”, va dir Sxerbakova sobre la motivació del seu projecte. “També és la feina que continuaré en el futur: al govern actual no li interessa aquesta informació, però no són aquí per sempre, o sí?”

Segons els resultats de les enquestes d’opinió independents, l’any 2022 el 67% dels russos lamentaven el col·lapse de l’URSS, i l’actitud positiva cap a Stalin es va duplicar entre 1992 i 2021. Amb Bielorússia com a objectiu de la propaganda russa de tergiversació de la memòria, la informació que Sxerbakova exposava no encaixava amb la gran agenda patriòtica. A més, alguns llocs de les execucions massives comeses pels bolxevics dels quals parla són ara atribuïts de forma errònia als nazis per part de la fiscalia.

Els perills de l’amnèsia històrica

El 1852, Karl Marx va fer la famosa observació segons la qual “la història succeeix dues vegades: primer com a tragèdia, segon com a farsa”. Gairebé dos segles més tard, aquest patró inquietant segueix sent torbadorament present. El ressorgiment dels moviments d’extrema dreta a tot Europa no és només un ressò del passat, sinó un recordatori contundent que els traumes col·lectius no resolts continuen perdurant, posant les bases per repetir els mateixos errors. I les conseqüències estan lluny de ser farses.

La promesa del “mai més”, feta després de l’Holocaust, corre el risc de perdre sentit. A més, 70 anys després, aquesta promesa inclou no només els jueus, sinó també els immigrants, les persones LGBTQ+ i els activistes dels drets humans. Amb més de 300.000 vides perdudes a la Mediterrània, les “zones lliures de LGBT”” introduïdes a Polònia i les marxes neonazis sancionades a Alemanya que branden pancartes amb les infames paraules de Hess “No em penedeixo de res”, la pregunta és lògica: quina altres senyals d’alarma ens calen per adonar-nos que demà pot ser massa tard? Quan ens unirem i actuarem a la fi?

El cas de Bielorússia és un trist recordatori que la història, si no s’enfronta, troba la manera de repetir-se. Tant el ressorgiment dels moviments d’extrema dreta a tot Europa com les repressions continuades a Bielorússia són símptomes de traumes històrics no resolts. Aquests traumes no tractats han creat un terreny fèrtil per a l’autoritarisme, l’exclusió i la violència, a més d’una cultura de por, desconfiança i passivitat que corre el risc d’una eventual normalització.

Però hi ha esperança. La diferència entre la generació actual i la dels nostres avantpassats es troba a la nostra capacitat d’accedir a més coneixement sobre la curació del trauma i a més eines per crear comunitat i mobilitzar els líders mundials perquè aprenguin les lliçons de la història. Tenim el poder de trencar el cicle de la repressió i la violència, cultivar l’empatia i fer sentir les històries dels presos polítics bielorussos. “Mai més” no hauria d’esdevenir “massa tard”.