[Article de: Miquel Àngel Llauger, Vicepresident del PEN Català a les Illes Balears i membre del Comitè d’Escriptors Perseguits]

Sòcrates, ja ho sabeu, va preferir la cicuta a l’ostracisme. Per als atenesos del s. V a.C. el perímetre de la civilització es confonia amb el de la ciutat. Més enllà d’Atenes, s’estenia el territori vast dels que no coneixen ni llei ni raó. No és tan estrany que Sòcrates, acusat de corrompre la joventut, triés la mort a l’exili: sabia que la seva condemna era injusta però volia ser fidel a l’única ciutat en què es podia reflexionar sobre la justícia i la virtut.

L’exili més famós de l’Imperi Romà té un caràcter semblant: l’emperador August va considerar que l’Art d’enamorar, de Publi Ovidi Nasó, atemptava contra el decòrum romà. Sembla que s’hi va afegir algun episodi cortesà que no coneixem bé. El cas és que Ovidi va caure en desgràcia i va haver de partir a l’exili a Tomis, l’actual Constança, a la costa romanesa de la mar Negra. Al passatge més commovedor de Tristia, l’aplec dels seus poemes de desterrament, es lamenta que, envoltat de bàrbars, se li erosiona allò que aprecia per damunt de tota altra cosa: la seva llengua llatina. Després de deu anys, va morir a l’altra banda de les fronteres de la civilització.

Tot això és història antiga, però també és història del present. ¿Què són els centres d’asil o de detenció offshore sinó les noves versions de l’expulsió a terra de bàrbars? Austràlia és un dels països que més ha practicat aquesta modalitat tan humanitària d’enviar lluny, molt lluny, els que fugen de la pobresa o de la persecució. Com que al Pacífic hi ha moltes illes, ha pogut actualitzar una modalitat de condemna que també varen practicar els romans: la relegatio in insulam. La mar fa de barrots. La història universal en va plena, i a poques milles d’on escric hi ha una illa que va ser escenari d’un esgarrifós episodi de crueltat: el dels francesos de Cabrera, durant la Guerra del Francès. En el cas d’Austràlia, s’hi ha sumat una possibilitat moderna i pràctica: externalitzar les funcions de presoner, fer-ho fora del país. Nauru, una diminuta illa-nació amb un esgarrifós historial de devastació ambiental, ha estat una presó infernal per als refugiats que Austràlia rebutjava. A Manus, una illa de Papua Nova Guinea, ha existit fins no fa gaire un altre dels centres de detenció per a immigrants d’Austràlia.

El centre de Manus ha cobrat notorietat gràcies a la magnífica crònica literària que en va fer un dels seus estadants. Behrouz Boochani és un periodista i intel·lectual, defensor de la seva llengua i la seva cultura kurdes, que va haver de fugir de la repressió a què el sotmetia el país dins les fronteres del qual li havia tocat néixer: Iran. Arribat a Austràlia, les autoritats el varen enviar al centre de detenció de Manus. La seva història il·lustra molt bé els avantatges d’aquestes instal·lacions offshore: sense l’escrutini de tribunals, de premsa o d’entitats ciutadanes, poden privar els detinguts de drets tan elementals com el de comunicar-se amb els seus amics o la seva família. Però Boochani va aconseguir un mòbil de contraban i, whatsapp rere whatsapp, va confegir una crònica literària, crua però amarada de lirisme, que va acabar per esdevenir un èxit literari internacional. La va escriure en farsi, i l’amic que rebia els seus missatges la va anar traduint  a l’anglès. Es titula Cap altre amic que les muntanyes, ha aparegut en català gràcies a l’editorial Raig Verd, i entre els guardons que l’autor ha merescut hi ha el premi Veu Lliure del PEN Català.

Boochani va estar al centre de detenció de Manus entre 2013 i 2019, quan va poder viatjar a Nova Zelanda. El 2020, aquest país li va concedir estatus de refugiat. Avui el centre de Manus està desmantellat, però la idea de les illes remotes com a llocs perfectes per a amagar les expulsions sota l’estora és massa bona per desaparèixer. El setembre de 2020 la premsa britànica publicava la notícia dels plans del govern de construir un centre d’”asil” per a refugiats a Ascensió, una illa diminuta de l’Atlàntic Sud, a mig camí entre Àfrica i Amèrica. L’illa d’Ascensió és administrada des de l’illa de Santa Helena, on va morir, també exiliat, un emperador.

Acabam de saber (primers dies de juny de 2021) que el parlament de Dinamarca ha aprovat la llei que permetrà que els sol·licitants d’asil siguin enviats a països de fora de la Unió Europea, durant la tramitació de la seva petició i també després, una vegada han aconseguit l’estatus de refugiats. “A Dinamarca ja no hi caben els refugiats de Síria”, s’ha repetit. La primera ministra socialdemòcrata proclama l’objectiu “zero refugiats”. La premsa danesa parla d’Egipte, Ruanda o Etiòpia com a possibles països d’acollida (per dir-ho així), que hauran d’acceptar el paper de presoners a canvi de compensacions econòmiques. Fa milers d’anys que fem el mateix: expulsar persones més enllà dels murs del que consideram el món civilitzat.