Nariné Abgarian

Per a una persona nascuda a la Unió Soviètica, la llibertat de paraula era una de les idees fermament proclamades per l’estat, però fer-ne ús era absolutament impossible. En aquella època Ronald Reagan va titllar el meu país d’imperi del mal. És difícil no estar d’acord amb ell, però em sembla que el tret distintiu de la Unió Soviètica no era en primer lloc el mal, sinó la hipocresia elevada a norma, que més endavant es va convertir en la causa d’aquell mateix mal. Des de ben petits, ja des de primer de primària, ens repetien que els ciutadans soviètics teníem la sort d’haver nascut en la terra més justa i lliure del món, el país que havia aconseguit vèncer la pobresa, el racisme i la corrupció. Per contra, en tots els àmbits se’ns parlava de la desigualtat social, la misèria i l’absoluta foscor que regnaven a l’Europa occidental i a Amèrica. Del monstruós rictus malèfic de l’imperialisme, i del sistema injust que imperava en els països que rebutjaven la ideologia del comunisme. El lema de la Revolució Francesa Llibertat, igualtat, fraternitat va ser el lema dels meus anys escolars, i la imatge de la Llibertat guiant el poble del quadre d’Eugène Delacroix era l’ideal al qual havia d’aspirar.

Però la realitat diferia sorprenentment d’allò que se’ns predicava. Qualsevol intent d’expressar la pròpia opinió era tallat de soca-rel i condemnat a l’ostracisme. Havies de caminar i pensar només en formació, ser pobre, però sense queixar-te, i estar sempre disposat a defensar el teu estat de l’agressor que dormia i mirar de destruir-lo. Als deu anys, ja havia après a creure fermament que no hi ha res més just que morir per la meva pàtria; als tretze, ja sabia com posar-me un vestit de protecció en cas d’atac químic; i el primer any de batxillerat vaig obtenir el diploma d’infermera militar. En la llibertat d’expressió, no hi pensava ningú: la seva possibilitat semblava tan remota que no hi devia somiar pas ningú. Quin sentit té somiar amb una cosa que no pot ser?

En substància, els meus companys i jo vivíem en una mena de distòpia, però ni tan sols ho sospitàvem. O ho sospitàvem, però d’una manera molt vaga. Una por paralitzant constantment inoculada, el ressentiment i la hipocresia elevada a norma: era aquesta la veritable cara de l’imperi del mal de què parlava Reagan.

Potser vam arribar a copsar d’una manera més o menys clara el concepte de llibertat d’expressió als anys noranta del segle passat, quan el vast imperi va començar a ensorrar-se. Llavors vam pensar ingènuament que el col·lapse era definitiu, però ara, des de la monstruosa guerra amb Ucraïna, ens adonem que continua la sagnant desintegració i, per a les antigues repúbliques post-soviètiques, per desgràcia, aquesta situació encara s’allargarà molt de temps. Però aleshores, a principi dels noranta, estàvem plens d’esperança i crèiem que finalment havíem girat full al passat. Vam redescobrir el món perquè vam tenir l’oportunitat de viatjar i comparar, vam veure pel·lícules fins aleshores prohibides i vam llegir llibres que no s’havien pogut publicar. No només vam gaudir de l’oportunitat d’expressar obertament la nostra opinió, sinó que també vam aprendre a conèixer-ne els límits; al cap i a la fi, hi ha una línia molt fina entre llibertat i permissivitat, i cal ser capaç de distingir-la.

Vaig deixar la meva petita Armènia per anar a Rússia, vaig viure-hi durant vint-i-sis anys, vaig passar-ne de totes i, de manera totalment inesperada, vaig esdevenir escriptora. Com que tinc la ciutadania armènia, no podia interferir en els processos polítics interns d’un altre país, però el que veia i observava no donava peu a gaires esperances: en algun moment, després de córrer endavant a tota velocitat, la metròpoli es va alentir i amb l’arribada al poder de Vladímir Putin va recular fins al pantà del passat, corrupte i totalitari. Vaig veure com les tenalles s’anaven estrenyent a poc a poc, com creixia la tensió entre Rússia i els països occidentals, en quina claveguera de propaganda s’estaven convertint els canals de televisió, com creixia l’abast de la corrupció, com canviava la retòrica dels polítics. El bombardeig de Geòrgia, l’annexió de Crimea, la guerra del 2020 entre Armènia i l’Azerbaidjan —que no hauria esclatat sense el consentiment de la Federació Russa, que va permetre que Bakú ataqués Yerevan— i, per últim, la guerra amb Ucraïna no han deixat ni un bri d’esperança: tot allò que somiàvem i anhelàvem s’ha esfumat. L’imperi en ruïnes s’ha convertit en Cronos devorant els seus fills. La llibertat de paraula, i la llibertat en general, s’ha convertit en un luxe inassequible a Rússia. Els països veïns que prediquen aquesta llibertat es troben en perill mortal. I amb l’esclat de la guerra amb Ucraïna, Europa també es troba en perill mortal.

No soc política i no tinc la possibilitat d’influir en els processos globals. Puc observar i explicar històries. Puc escriure llibres mirant de transmetre a través dels destins dels individus l’enorme catàstrofe a què s’enfronta la humanitat. Puc ajudar i consolar sempre que sigui possible: tinc un cor de mare senzill, no va ser creat per al mal. Sé estimar, però no odiar. No conec cap altra manera de fer front als reptes d’avui.

I vull creure que la humanitat serà capaç de superar aquesta prova. Que s’evitarà una nova guerra mundial i que la gent podrà defensar un dels lemes més valuosos de la història mundial: Llibertat, igualtat, fraternitat. Sobretot la primera part.

Perquè al principi existia la paraula, i la paraula era llibertat.