Ahmad Jalali Farahani: “Les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia”

El novembre de 2015, el PEN Català va concedir el sisè premi Veu Lliure al periodista i director de cinema iranià Ahmad Jalali Farahani, autor del documental “We are journalists“, que retrata amb cruesa la forta repressió que pateixen els periodistes del seu país. Jalali va abandonar l’Iran després de patir persecució, tortura i presó, i viu refugiat a Dinamarca. El retrobem a Mallorca, on passa uns dies de descans amb la família.

[..]em van trencar els dits i em van amenaçar amb el retorn a la presó. M’oferien la llibertat a canvi de ser un bon noi, és a dir, de col·laborar, d’informar sobre opositors i ser un propagandista del règim.

Miquel Àngel Llauger: Recorda’ns, primer de tot, quan i per què vares deixar l’Iran, el teu país.
Ahmad Jalali: Vaig abandonar l’Iran l’agost de 2010. Ja havia estat a la presó, i estava en llibertat condicional. Ja m’havien torturat i m’havien obligat a signar que havia treballat per a la CIA, però em vaig negar a ratificar-ho. Llavors em van tornar a torturar, em van trencar els dits i em van amenaçar amb el retorn a la presó. M’oferien la llibertat a canvi de ser un bon noi, és a dir, de col·laborar, d’informar sobre opositors i ser un propagandista del règim, però jo no ho volia acceptar. Havia vist amics meus que ho havien acceptat, i no volia ser com ells.

M.A. Ll.: I el moment de partir?
A. J.: Un dia va arribar a casa la notícia que l’endemà havia de tornar a ingressar a la presó. Aleshores vaig prendre una decisió immediata: fugir. Vaig partir amb la meva dona i amb la meva filla, que llavors tenia vuit anys. Vam agafar dues maletes i un autobús fins a la frontera amb Turquia, on vam haver de pagar 500 dòlars. Vam deixar enrere la casa, les pertinences, la família, ela amics.

M.A. Ll.: I no hi has tornat, des de llavors?
A. J.: No hi puc tornar sense enfrontar-me al risc de tornar a la presó, de patir tortura, de ser assassinat.

M.A. Ll.: Quan vas venir a Mallorca, fa dos anys, vam veure el documental “We are journalists”, que és un magnífic treball. L’has pogut exhibir, durant aquests anys?
A. J.: Sí, s’ha pogut veure a moltes ciutats del món. En algunes ocasions, la recepció ha estat molt bona i, en d’altres, se m’ha fet saber que les negociacions entre Iran i els països occidentals sobre el programa nuclear iranià no feia convenient que es donés massa ressò a pel·lícules com aquella.

M.A. Ll.: Estàs fent feina en nous projectes?
A. J.: Sí, amb dificultats però sí. Tinc dos projectes en marxa. El primer és sobre la situació de les dones a l’Iran. Al meu país, a les dones se’ls prohibeix cantar. Sí, se’ls prohibeix cantar perquè, segons ells, el Coran ho diu! Aleshores jo vull fer una pel·lícula sobre tres iranianes que canten, de dins i fora del país. Naturalment, qualsevol persona que col·labori amb mi des de l’interior del país corre un risc, i això fa les coses difícils. L’altre projecte és sobre la situació actuals dels refugiats a Dinanarca. És una ficció documental sobre una jove que es vol integrar a la societat, i troba dificultats tant per part de la societat danesa com per part de la seva comunitat d’origen.

M.A. Ll.: I tens ajudes o suport?
A. J.: No tinc ajudes institucionals. Hi ha la idea que els refugiats s’han de dedicar a feines no especialitzades. Però sí que tinc molts d’amics que faran possible que dugui els projectes endavant.

M.A. Ll.: Com acull Dinamarca els exiliats i refugiats?
A. J.: Pel que fa al govern, la situació és dramàtica. El segon partit més votat de Dinamarca és un partit obertament contrari als refugiats, i forma part de l’actual govern de coalició. Perquè et facis una idea: l’actual ministra d’Immigració i Integració, Inger Støjberg, membre de Ventre, el partit liberal al qual pertany el president, va posar recentment a Facebook una fotografia seva en què mostrava un gran pastís amb una bandera danesa i un gran 50. No és que complís 50 anys: celebrava que havia aprovat cinquanta normes que restringeixen la immigració. Fins i tot el New York Times va recollir la història.

M.A. Ll.: Alguna d’aquestes lleis han estat famoses, no?
A. J.: Sí, és el cas de l’anomenada “Llei de les joies”, aprovada fa més d’un any., que permet a l’Estat confiscar les pertinences dels refugiats que superin les 10.000 corones de valor, incloent-hi diners, or, plata o joieria. L’argument és que amb això han de pagar els costs de l’acollida.

A Dinamarca, i a tot Europa, les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia.

M.A. Ll.: Has especificat que això és la posició governamental. Quina és l’actitud social?
A. J.: Jo tinc molts d’amics, i no tothom comparteix la posició del govern. Però les actituds de rebuig estan avançant entre la societat. És fàcil que, si hi ha un crim o un robatori, la gent vegi els refugiats com a sospitosos, i cada vegada més la gent els culpa de les dificultats econòmiques. A Dinamarca, i a tot Europa, les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia.

M.A. Ll.: Tornem ara al teu país. Un informe recent de Reporters Sense Fronteres el situa al lloc 165, sobre un total de 180, en una classificació de tots els països segons el seu índex de llibertat de premsa.
A. J.: Sí, conec la dada, i és molt indicativa. Fa devers mig any, 12 directors de diari varen ser arrestats. El més curiós és que són directors de diaris que havien donat suport a la campanya de l’actual president de l’Iran Hassan Rouhani.

M.A. Ll.: I això com s’explica?
A. J.: Perquè l’Iran no és una vertadera democràcia. Hi ha un president que és votat, però ha de ser admès pel Líder Suprem, Ali Khamenei, que controla el poder militar, el poder judicial i la poderosa Guàrdia Revolucionària. El president Rouhani, va fer una campanya electoral parlant de drets humans, del control militar dels diners del petroli, dels drets de les dones, i va aconseguir una gran victòria, però el seu poder està vigilat i limitat per part de Khamenei. Les detencions d’aquests periodistes n’és una bona mostra. La llibertat de premsa continua sense existir.

M.A. Ll.: T’agradaria tornar a l’Iran?
A. J.: Sí, perquè, a més, la situació a Dinamarca, com dic, és cada vegada més difícil. Si tingués la garantia de poder anar-hi com a persona innocent, sense amenaces de presó, hi tornaria ara mateix. El 2010 vaig decidir partir en uns minuts, i ara decidiria tornar-hi amb la mateixa rapidesa.

Gràcies, Ahmad…

Hi ha una cosa que voldria afegir, que voldria poder dir a tots els europeus. Si voleu que s’aturi l’arribada de refugiats, preneu decisions polítiques perquè s’arregli la situació als nostres països. No us preocupeu tant de l’efecte crida com de l’efecte expulsió.