Costen les paraules. Surten insegures i em sonen repetides. Malson, humiliació, esperança. Cada una m’apareix desgastada per uns fets insospitats que han fet trontollar el ritme de la meva vida, del dia a dia. És ara quan, més que mai, voldria que tinguessin valor per comunicar sentiment i pensament, per convertir-se en un capital actiu. Que m’empenyessin a fer passos per millorar la vida al meu voltant. La sinceritat no basta, el raonament tampoc. Estimar la terra on vius, fer i voler el millor per a les persones que hi viuen, no és prou?
L’odi, moltes hores, té cara seriosa i posat esquiu; d’altres, agafa formes amables, somriures, veus xamoses. Per què no ens deixen ser catalans? A altres persones, des del néixer, sense cap esforç ni oposició, tothom els reconeix com un dret pertànyer a un poble, a un lloc, tenir un nom. Per què la història ens ha posat en aquesta situació injusta?
Costa actuar pacíficament amb la força en contra. Però em sembla que essent el que som, malgrat tot, farem el millor per aconseguir ser respectats i ser tractats com a iguals.

Maria Barbal