La mort respira cendres
mentre l’alba creix.

Ens arriben els somnis,
com la Lluna,
del passat,
ciutats que bateguen,
com un arbre adormit,
sota els nostres peus.

Resseguim des d’Orient
el trajecte de la llum
entre els braços del mar.

Diem els noms d’Europa
perquè es trenqui
aquest silenci opac
on ressonen les veus
del nostre exili.

S’esmunyen
sigil·loses
entre els passos,
les dunes.

Delerosos de ser,
ens hi enfonsem,
ens hi lliurem,
vençuts per la fatiga
i per la son que ens bressa les pupil·les,
mentre les cames,
com queixals que es claven al desert,
coltells ferits,
s’hi obren pas.

Carles Duarte i Montserrat