Es produïa, doncs, un canvi radical en la meva vida. Per una banda, deixava enrere els anys viscuts a Sabadell per passar a viure a Barcelona, bé que en un espai urbà reduït, dins els límits del barri on em mouria a partir d’aleshores. Tant per la zona on em vaig començar a moure com per la meva edat, ignorava la Barcelona del barraquisme, de la repressió brutal dels primers anys del nou règim, la Barcelona grisa i trista d’aquells anys. Per altra banda, s’iniciava la convivència amb el meu pare, a qui no havia vist durant els tres anys del seu exili. Entre els quatre i els set anys que tenia aleshores, la distància era prou gran com per considerar el pare gairebé un desconegut.

Feliu Formosa, Sense nostàlgia