Crònica

Avui, trenta de maig de l’any setanta-quatre,
escric des del carrer. Tot ha estat com un somni.
L’ordre arribà de cop.
Com quan de mainada
el timbre va sonar, i a quatre dels de casa
se’ns enduien plegats. Avui tot és diumenge,
el sol a les parets. Anna duu a la mirada
la joia del retorn que ara tot just s’estrena.
Deixo a dins els companys. Quantes hores viscudes
per tots secretament com una fantasia!
Quant dolor sense crit!
Els meus amics polítics,
i tota aquella gent, escandalós producte
de la societat injusta i corruptora.
Els homes degradats. Totes les lleis humanes
rompudes, i només, la subtil esperança.
Us podria contar tot un calidoscopi
de fets, d’il·lusions. Aquell qui barrinava
l’atracament d’un banc, o com cantava l’àrab,
o l’intel·lectual, pendent sempre d’un llibre.
La vida a la presó pot fer de la persona
un ésser marginat, reprimit dels seus actes,
capat en els instints, inferior als altres.
Inefable presó de la gran Barcelona,
un espectre només, plagada dels insectes;
estable amb bestiar encabit a les cel·les.
T’he vist al clarobscur dels migdies de festa,
quan el sol cau de ple defora de les reixes.
Només la plenitud de la vida viscuda
ens ajuda en el pas de les hores i els dies.
Els companys són a dins i les parets humides
conserven noms i noms que no us diré per ara.

Joan Colomines