Estacions i tempestats

És el 25 de novembre de 1975, i he estat condemnat. No tornaré a veure les estrelles
durant molts anys. De bon començament, no me’n vaig adonar, potser per això no sentia
que les havia perdut. I, llavors, de sobte, això es va tornar molt important, com un terrible
buit dins el cap –una cosa que t’havia semblat òbvia durant molt de temps i després notes
que no hi és, com si t’haguessis oblidat de la teva tomba, en morir l’espai. No és natural
no veure mai les estrelles ni la lluna per culpa de la condemna –resulta tan cru com privar
de sons a la gent. Vaig tornar a veure la lluna per primer cop, altra vegada, el 19 d’abril
de 1976, quan faltaven vint-i-tres minuts per a les quatre de la tarda. Estava en el més
gran dels tres patis d’exercici, que té parets altíssimes, semblant a un pou. Vaig mirar
enlaire i, astorat, vaig veure, en un retall de cel, una forma blanca i arruguda. Era una
il·lusió dels meus ulls? Era el rastre d’una nau de l’espai? No. Sols podia ser la lluna, i
em van explicar que era morta, que l’havien penjat.

Breyten Breytenbach

[Traducció de Xavier Renau]