Palau i Fabre substitueix Joan Oliver en la presidència de l’entitat, gairebé al mateix temps que “Tísner”, que ha viatjat al congrés de Sidney, l’any 1977, arriba amb el vistiplau del PEN Club per celebrar a Barcelona, l’any 1978, una Assemblea Internacional de l’associació. Només falten uns mesos quan es produeix la sotragada que recull Oriol Pi de Cabanyes al Llibre d’hores (1980), en l’anotació corresponent al diumenge 18 de juny de 1978: «La cosa, pel meu gust, es desorbita i se les carrega de valent el president. En Tísner, amb poca pietat i amb molta ironia, el titlla davant el personal de “personalisme exacerbat”, propi d’un “il·luminat”, de “mal geni” amb qui és impossible de treballar en equip. En un moment donat tothom és dimitit menys en Palau, que s’ho ha pres, pel que es veu, molt a pit.»[1] La crisi interna ha estat motivada per discrepàncies en l’estil de l’actuació del president, d’una banda, i el secretari i bona part de la junta, de l’altra, davant les pretensions d’un PEN espanyol encara inexistent que ha demanat que el castellà sigui llengua oficial en la Conferència de Barcelona. A pocs mesos vista, a l’octubre, hi ha el repte de la Conferència Internacional i es decideix sortir de la crisi com es pugui, i ajornar el debat intern en benefici de l’èxit de la trobada. La conferència es reuneix a la Fundació Miró, Mario Vargas Llosa presideix el PEN Internacional i s’atorga la presidència d’honor de l’assemblea a J. V. Foix. A la reunió s’hi crea el “Comitè de Programa i Traduccions”, però l’èxit de la trobada no tapa els problemes interns que s’allarguen fins a l’assemblea extraordinària del 30 de maig de 1979, quan Maria Aurèlia Capmany assumeix la presidència i Àlex Broch la secretaria.

[1] Oriol Pi de Cabanyes, Llibre d’hores (1975-1978). Fulls de dietari. Laia. Barcelona, 1980 (p. 238-241).