Lliurament el Premi UNESCOCAT 2011 al PEN Català

És per a mi, i per a tot el PEN Català, un honor rebre avui el Premi UNESCOCAT en la seva tercera edició, sobretot perquè ve d’una institució que el PEN sent molt propera, a causa de les moltes afinitats i complicitats que hi manté . No cal dir que el PEN sent un profund respecte i admiració per la tasca incommensurable d’UNESCO en defensa i promoció del valor de les cultures en l’àmbit de la pau, dels drets humans, del desenvolupament, de l’educació, de la sostenibilitat i de la diversitat lingüística i el patrimoni.

Com saben, el PEN és un organisme consultiu d’UNESCO, com ho és també de l’ONU, i això fa que tinguem l’oportunitat de treballar en la mateixa direcció en els àmbits que ens són coincidents, que són la majoria.

El PEN Català, des de la seva fundació, el 1922, només un any després que es fundés a Londres el PEN Internacional, per contribuir a acostar les nacions i els escriptors després de l’experiència traumàtica de la Primera Guerra mundial, ha estat i és una plataforma de presència i de projecció internacional de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Ha treballat i continua treballant per vetllar per la llibertat d’expressió en l’àmbit de l’escriptura, perquè els escriptors no hagin de renunciar a les paraules, perquè la brutalitat no ofegui els qui parlen; donant suport als escriptors perseguits o empresonats o bé acollint aquells escriptors que han de deixar la seva pròpia terra pel sol fet de mantenir-se ferms en el dret d’expressar-se lliurement, a través del Programa Escriptor Acollit.

També exerceix la vigilància a favor dels drets lingüístics, sobretot de les llengües minoritàries. En aquest sentit, el PEN Català ha treballat intensament per impulsar accions tan importants com ho fou la DUDL, assumida per molts estats i de la qual acabem de commemorar el seu 15è aniversari. I enguany ha impulsat la redacció i aprovació del ‘Manifest de Girona’, nova declaració de drets lingüístics posada al dia, un treball que ha liderat amb eficàcia des del PEN Català, el President del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional Josep M. Terricabras.

Una altra de les tasques que vertebren l’existència del PEN és la promoció de la lliure circulació de les idees, a través del diàleg intercultural, per mitjà del seu programa de traduccions VISAT o donant notícia de l’activitat literària catalana al món a través de la revista Catalan Writing.

Tot això el PEN Català no ho fa sol, sinó amb l’ajut d’institucions i organismes nacionals i internacionals, amb l’objectiu de sumar complicitats i millorar la seva eficàcia.

Al llarg d’aquests gairebé 90 anys d’existència -el proper 19 d’abril s’acompliran-, el PEN ha exercit la diplomàcia cultural de Catalunya arreu. Per dir-ho amb paraules de Carles Riba ‘Fem d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya’, i ha col·laborat i col·labora a crear programes i a obrir centres a tot el món, a través d’un pensament i d’unes accions solidàries a nivell internacional.

La seva trajectòria ha caminat en paral·lel amb la història del nostre país. Des de l’etapa fundacional, i involucrats en diferents activitats del PEN, hi trobem noms tan emblemàtics com el de Pompeu Fabra, Josep Millàs-Raurell, Jaume Bofill i Mates, Clementina Arderiu, Josep Ma. de Sagarra, Nicolau d’Olwer, Carles Soldevila, Marià Manent, Josep V. Foix, Carles Riba Francesc Trabal o Mercè Rodoreda entre tants d’altres que hi han anat aportant el seu talent i el seu prestigi. Després arribarà la vivència tràgica de la guerra civil, la dels dos exilis, interior i exterior i la de les estratègies de supervivència contra l’intent de genocidi de la llengua i de la cultura catalanes exercit per la dictadura franquista. Durant aquests anys, el PEN Català no va poder exercir públicament dins del nostre país, però la seva existència clandestina va propiciar una resistència i el manteniment de la presència catalana a l’exterior.

Gràcies als moviments reivindicatius dels intel·lectuals i escriptors catalans, va ser possible la reorganització del PEN Català a l’exterior amb Josep Carner com a president i Josep M. Batista i Roca, en aquells moments ja professor a Cambridge, com a secretari. De manera que un dels documents importants al Congrés del PEN Internacional, celebrat a Frankfurt el 1959, va ser un informe sobre la repressió cultural que vivien els escriptors espanyols i especialment els catalans sota el règim de Franco. D’aquest informe en sortí una resolució que, presentada a UNESCO i feta pública, constituí una crida internacional per a la defensa de la llengua i de la cultura catalanes.

El fet que el PEN reuneixi els seus escriptors en funció de les seves llengües, per damunt de les nacions i dels estats, va representar i representa encara avui per als catalans la possibilitat d’assistir a un Fòrum Internacional directament i en representació d’una llengua i d’una cultura que, tot i ser viva i haver estat fundacional a Europa, no tenia (ni té) el reconeixement del govern espanyol el qual, abans i ara, ha decidit no tan sols ignorar-la dins els seus projectes estatals, sinó també fer difícil la seva presència a Europa i al món. Aquesta presència catalana en aquest Fòrum Internacional és molt important – no cal dir-ho- per al reconeixement implícit i explícit de la nostra existència com a poble de cultura.

A aquest esforç per a la presència i la connexió internacional se li unirà, ja a l’any 1968, el projecte de reorganització del PEN Català a l’interior del país i la constitució d’una permanent del Centre Català del PEN formada per J.V. Foix com a president, Ramon Aramon i Marià Manent com a vice-presidents, i M. Aurèlia Capmany, i Jordi Sarsanedas, com a vocals. La tasca d’aquest primer grup va ser donar a conèixer el PEN als escriptors més joves, de manera que el 4 de febrer de 1973 es va nomenar el nou consell directiu encapçalat per Joan Oliver i Avel·lí Artís Gener, amb Maurici Serrahima, Joan Fuster, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet als quals s’hi han d’afegir molts altres noms de, en aquell moment, joves escriptors com Josep M. Benet i Jornet, Montserrat Roig, Narcís Comadira o Jaume Fuster, entre molts d’altres.

A partir del 1975, doncs, el PEN Català ha mantingut la presència activa treballant amb les mateixes finalitats, i mantenint la presència catalana en el fòrum del PEN Internacional. En aquest sentit, no podem deixar d’expressar avui un reconeixement agraït cap als quatre darrers presidents del PEN Català: Josep Palau i Fabre, M. Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas i Dolors Oller .

És en moments com l’actual en què tot es mesura amb criteris de rendibilitat, moments en què la retòrica de la por pot posar en qüestió els avenços socials adquirits amb moltes renúncies, sempre amb arguments d’eficàcia i de progrés, és en aquest moments quan més necessitem de la cultura per donar sentit a la nostra existència, per ser més humans. També és quan es fa més important la tasca d’institucions com les nostres que, des de la societat civil, han de reforçar el seu paper d ‘impulsores i cohesionadores dels valors que ens han permès d’arribar fins aquí.

El premi que rebem avui ens infon una nova responsabilitat i ens esperona a continuar treballant en la defensa d’aquests valors que considerem imprescindibles per al progrés, perquè tots sabem que no hi ha progrés sense llibertat, ni llibertat sense respecte als drets humans.