Article de Maria Barbal sobre el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat, enguany dedicat als escriptors i periodistes mexicans desapareguts els darrers anys. (Público, 08.12.11).

Dia de la Constitució. Cada any, uns quants dies abans del sis de desembre, els centres PEN d’arreu acorden un dia per recordar que encara hi ha moltes persones privades de llibertat, o que han estat assassinades, a causa del que han dit o han escrit. Cada una d’elles sap que es posa en perill per informar a d’altres de les pressions, detencions i execucions d’uns poders que fan única la seva llei. Durant els últims anys, han reclamat l’atenció per aquesta causa països com la Xina, Birmània, Rússia, Kènia etc Aquest any, el país escollit entre el nombrós grup dels que pateixen aquest terrible assot ha estat Mèxic.

Són molts països encara, a Àsia, a Àfrica, a Amèrica, amb les seves guerres i conflictes soterrats o a la vista, amb les paraules solidificades a les boques ofegant els qui parlen, amb les represàlies als qui escriuen el que veuen i saben, o als seus familiars. Amb els lluitadors màrtirs, una sang malaguanyada que rega la terra, sovint seca per absència de la pluja. Cada any, els centres d’escriptors del món ens ho recorden i les víctimes no minven, malgrat les denúncies i l’interès de la diplomàcia de les nacions. Cada novembre, unes poques persones s’informen i llegeixen poemes, difonen en la seva escassa mesura un dolor tan immens, quasi etern, que ocupa uns instants del nostre avui. Aquí a Europa, ara, amb pantalles plenes de xifres en vermell, que ens comuniquen que perdrem el sou, o, potser, a alguns, que aquest estiu no farem vacances.

Jo sento les distraccions de cada dia com un signe de la inutilitat de la nostra societat davant de l’esforç d’unes poques persones compromeses. Però, feliçment, elles hi són cada dia de l’any. Recullen dades, informen els organismes internacionals, proposen accions. Es van llegir poemes; alguns, escrits per poetes catalans; la majoria, de poetes mexicans. Vam sentir com bategava el cor, per la veu d’algú que en un breu poema, proclama que ja no tornarà a escriure. Li han matat un fill ben jove. Renunciar a les paraules, quina sentència més dura i més clara per a algú que escriu! De què li serveixen si, amb elles, no ha pogut evitar que eliminessin el seu fill, ni que detinguessin els culpables?

A Barcelona, Agramunt i Mallorca la segona meitat de novembre, el PEN Català va organitzar conferències i lectures poètiques. A la seu de Vilaweb, des del dia 2, hi havia instal.lat un altar de difunts, a la manera mexicana, amb fotos d’alguns dels quaranta periodistes assassinats en els últims cinc anys, un degoteig de persones, arranades a causa dels mots com si fossin espigues durant la sega.

A prop tenim la festa per celebrar la Constitució Espanyola, un aplec de lleis que, segons la meva manera de veure, deixa de banda molts aspectes principals i bastants matisos; tants, que quasi es desconstitueix. Ara bé, si escric ara això, aquí, segurament ningú vindrà a demanar-me que calli, ni m’avisarà del fet que per a ell jo parlo, escric, massa, ni, sense més preàmbuls, m’apuntarà amb un revòlver. Impunement, he dit el que penso. Hi afegeixo que no em ve de gust cap celebració aquest dia i que, potser, el dedicaré a treballar més que mai. O em perdré per un camí. Impunement, dic que, a Mèxic, maten escriptors.

Els nostres exiliats van trobar casa al país de Jorge Negrete i ara aquest estat és un dels llocs del món on morir és fàcil. Escriure el que penses, no.