Article de Maria Barbal amb motiu de les reflexions de l’editora Inge Feltrinelli (Públic, 22.05.2011)

 

Inge Feltrinelli parla als seus vuitanta anys de l’ofici d’editar. Del que era abans i del que significa ara, què és allò que es manté com a bàsic i necessari en aquesta activitat i què ha canviat.

Per resumir, es pot assegurar que el que ha transformat més aquesta feina tan interessant ha estat l’augment de llibres editats a l’any. La vídua del mític Giangiacomo Feltrinelli assegura que abans editaven quaranta llibres l’any, no pas cent-cinquanta o dos-cents com fan avui, però aquells quaranta eren bons i l’editor en persona era qui els llegia i en valorava l’interès amb el seu criteri, compartit tan sols de vegades amb un reduït nombre de col.laboradors. L’autor, fos d’on fos, anava a conèixer la persona que es cuidaria del seu llibre durant tot el procés, aquell que abasta des del text original fins als exemplars col.locats a les llibreries. Aquest temps d’edició continuava amb la conversa sobre el llibre amb l’autor. Després, es deixaven els aspectes tècnics a la resta de professionals. Abans, l’editor acompanyava l’autor al llarg d’aquest període, compartia alegria i neguit amb ell. Es trobava al seu costat per celebrar l’èxit o per donar-li ànims davant la possible incomprensió de la crítica o la resposta freda del públic lector.

Inge Feltrinelli diu que hi hagué un temps en què era possible enamorar-se de l’autor i que ella encara admira els gegants de l’escriptura i continua buscant l’excel.lència humana, intel.lectual i política. Que bonic!

Però en augmentar el nombre de lectors, dins d’Europa, sobretot en països com Itàlia i Alemanya, també  ha crescut el nombre dels escriptors i, d’aquesta manera, la producció anyal de llibres. En una editorial gran com Feltrinelli, ara hi ha diversos segells, cada un amb un responsable d’equip propi.

L’altra novetat assenyalada per la presidenta de l’editorial Feltrinelli és l’aparició de la figura de l’agent literari. Aquesta persona fa de pont entre l’autor i l’editor i facilita el fet que no calgui que hi hagi un contacte directe entre tots dos, allò que abans era essencial. De manera que, sovint, els editors posen al carrer llibres sense conèixer els seus autors. És més freqüent, és clar, en els casos d’autors estrangers. Així doncs, l’editor, edita i l’autor es pot dedicar quasi exclusivament a escriure, fins que el llibre és publicat i, llavors, generalment per contracte, està obligat a participar en la promoció de la seva novetat. Obligació, quina paraula més dura per a un artista! Ell que, sovint, és imaginat com una persona diferent, amb el cap als núvols! No se m’escapa el retret encobert per part de la Feltrinelli a aquest ofici relativament nou, el d’agent, que, en part, la generalització de les traduccions dels llibres ha fet imprescindible. Però, també, l’increment de dificultats de comunicació que les grans editorials, per la seva mateixa estructura, provoquen entre l’autor i l’editor.

Inge Feltrinelli afirma que en l’edició fa falta molta passió, molta eficiència, però també molta sort. Em sembla que molts autors estarien d’acord que, per escriure un llibre, sovint, són necessàries les mateixes qualitats. Passió per iniciar-lo i esforç per superar les dificultats que hi sol haver. Eficiència per ajustar l’ideal que l’autor té a la ment i donar-li cos amb tot el temps necessari. Després, molta sort per trobar l’editor, o bé, quan el té, establir amb ell, sigui amb el pont de l’agent o sense, els passos imprescindibles perquè el llibre arribi de la manera més diàfana i adequada als seus destinataris. Que no desaparegui engolit entre l’allau de llibres que es publiquen al mateix temps i, a ser possible, trobar aquella valoració, aquella confiança que fa pensar a l’autor que el temps de la seva vida (de vegades, de la seva ànima) destinat a pujar-lo ha pagat la pena. Que hi hagi una remuneració econòmica per a editor i escriptor. Si les coses no van bé, que l’editor continuï mirant amb respecte aquella persona, no cal que se n’enamori. Perquè avui el desengany de l’autor d’assaig, del poeta, de teatre o de narrativa sol venir del fet que hi ha moltíssims més gèneres, persones que escriuen, no perquè tenen interès en un tema o en una ficció, sinó perquè el seu nom sona i el seu llibre segur que es vendrà encara que de vegades no es llegeixi. I els editors no hi han renunciat pas. Així es manté la vella excusa que amb aquests guanys poden reparar les pèrdues d’alguns llibres bons que d’altra forma no podrien publicar.

Sigui com sigui, si puc, jo triaré un editor que actuï com ella pensa.