Omar Radi


Ali Lmrabet

Més dura serà la caiguda. Les altes autoritats marroquines haurien d’haver tingut en compte aquesta dita. Des del 1996, el Parlament Europeu mai no havia gosat aixecar la veu contra el regne jerifià per qüestions de drets humans. El 2021, sí que va estirar les orelles al règim marroquí, però va ser molt suau i per un assumpte d’immigració il·legal. Rabat havia llançat literalment 10.000 súbdits del rei del Marroc contra l’enclavament espanyol de Ceuta el maig d’aquell any. Un tercera part eren escolars menors d’edat a qui es va fer creure que hi havia un partit gratuït del Barcelona, amb Lionel Messi com a jugador estrella. Una maniobra cruel de l’Estat marroquí, perquè hi van morir menors. Alguns es van ofegar i d’altres van ser víctimes de tota mena d’accidents els dies següents. Cap dirigent polític, cap partit i cap veu autoritzada no va demanar llavors a les autoritats marroquines responsabilitats per la utilització de menors per a un ajustament de comptes diplomàtic amb Espanya.

Però la impunitat marroquina va canviar quan el Parlament Europeu va descobrir, arran d’una investigació de la fiscalia federal belga, que antics i actuals diputats europeus, alguns en llocs importants, havien estat subornats per afavorir els interessos del Marroc. A partir de llavors, l’Eurocambra va decidir prendre cartes a l’assumpte.

I, efectivament, la caiguda va ser dura. Una resolució coneguda com a Case Omar Radi, que porta el nom del periodista marroquí condemnat a sis anys de presó després de ser víctima d’un groller complot orquestrat per la policia política, va ser negociada entre diversos grups parlamentaris i aprovada per amplíssima majoria al Parlament Europeu el passat dijous 19 de gener. Va ser com una dutxa d’aigua freda per al Marroc. Les paraules utilitzades durant els debats van ser dures, fins i tot molt dures, com si Europa descobrís sobtadament que una vertadera dictadura, com les que sol condemnar a Amèrica Llatina i altres llocs del planeta, campava a gust, aprofitant-se de la confiança i benevolència del vell continent.

La vigília de la votació, dimecres 18 de gener, diversos eurodiputats no van dubtar a utilitzar paraules impossibles en altres temps per caracteritzar el Marroc: règim dictatorial, Estat autoritari, intimidació policial, xantatge, suborns, espionatge, repressió, tortura, control absolut sobre els mitjans de comunicació, acusacions dubtoses contra els periodistes, manca de llibertats, escoltes il·legals amb el programa d’espionatge Pegasus, periodistes empresonats, presos polítics i de consciència, etc. Inaudit en un Parlament que sempre va rebutjar atorgar l’emblemàtic Premi Sàkharov per a la Llibertat de Consciència a un marroquí per no molestar el Marroc.

Una eurodiputada eslovena del grup Renew (Liberals) va assegurar fins i tot que aquesta resolució «no serà l’última» i un col·lega holandès es va indignar en veu alta que parlamentaris marroquins membres d’una comissió mixta estiguessin rondant a les instal·lacions de l’Eurocambra en el moment de les deliberacions. L’endemà, 19 de gener, la resolució Case Omar Radi va ser aprovada per una aclaparadora majoria. Només hi van votar en contra l’extrema dreta francesa del Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen, alguns vots dispersos i, curiosament, els eurodiputats del PSOE.

L’autor d’aquestes línies va saber que, uns dies abans de la votació, el ministre marroquí d’Exteriors, Nasser Bourita, va fer enfadar el seu homòleg espanyol, José Manuel Albares, per instar-lo a votar-hi en contra. Una petició a què va accedir el ministre espanyol.

Tanmateix, l’aclaparadora majoria de vots a favor del Case Omar Radi anunciava un futur força complicat per a les relacions entre la Unió Europea i el Marroc. Especialment aquest any, quan s’espera d’un moment per l’altre una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que probablement anul·larà definitivament els acords de pesca i associació signats entre Brussel·les i el Marroc a causa de la inclusió del disputat territori del Sàhara Occidental. Una sentència que donarà així la raó al querellant, el Front Polisario, i el reconeixerà com el legítim representant dels sahrauís. Cosa que probablement donarà lloc a una allau de querelles contra empreses europees instal·lades a l’antiga província espanyola.

El suborn marroquí als eurodiputats tenia diverses finalitats: comprar la seva voluntat per afavorir els interessos del Marroc a la Unió Europea i evitar que s’interessin massa pels greus atropellaments als drets humans al regnat de Mohammad VI. I l’esclat del Qatargate ho va dinamitar tot.

Però, per què aquesta severitat? Hi ha dues raons per a aquesta sanció, que Reporters Sense Fronteres va qualificar com a «històrica» per com era d’intocable el Marroc a Brussel·les. La primera es basa en les fortíssimes sospites que pesen sobre el Marroc després del descobriment de l’escàndol del Qatargate, que va resultar ser abans que res un Marocgate, ja que segons la Fiscalia Federal belga, els qatarians s’haurien incrustat en una «organització criminal» ja existent.

La segona raó es deriva l’exasperació d’alguns països europeus davant la implacable repressió a què Marroc sotmet des de fa diversos anys periodistes independents, activistes de drets humans, polítics i fins i tot simples comentaristes a les xarxes socials, condemnats a dures penes de presó per criticar el rei Mohammad VI, les seves institucions repressives o el seu règim en general.

Així ho va explicar el principal acusat a la trama, l’exeurodiputat italià Pier Antonio Panzeri i el seu antic assistent Francesco Giorgi. Tots dos han acceptat col·laborar plenament amb la justícia, i estan «cantant», revelant noms, dates i fets precisos.

Panzeri per exemple va obtenir l’estatut de penedit, el segon en la història recent de Bèlgica, a condició de comprometre’s a «fer declaracions substancials, reveladores, sinceres i completes sobre la participació de tercers i, si escau, sobre la seva pròpia participació (…), el modus operandi, els acords financers amb tercers Estats, les construccions financeres posades en marxa, els beneficiaris de les estructures posades en marxa i els avantatges oferts, la implicació de persones conegudes o encara no conegudes en el cas, inclosa la identitat de les persones que reconeix haver corromput».

Pel que fa al Marroc, ja han sortit diversos noms, com el de l’eurodiputat Andrea Cozzolino, del Partit Democràtic Italià, que hauria estat físicament a les instal·lacions de la DGED (Direcció General d’Estudis i Documentació, contraespionatge marroquí) a Rabat. El del mateix director general de la DGED, Mohammad Yassine Mansouri, involucrat i esmentat amb nom i cognom als sumaris de la justícia belga. El de l’ambaixador del Marroc a Polònia Abderrahim Atmoun, presentat per la Fiscalia Federal com el gran corruptor, així com el d’un vell conegut de diversos serveis d’intel·ligència europeus, l’agent marroquí M118, que es diu en realitat Abdallah Bellahrach, i és un peix gros de la DGED. Bellahrach està implicat en diversos i estrepitosos afers d’espionatge a Espanya, França i Bèlgica. A Catalunya per exemple, va ser el superior jeràrquic de Nordine Ziani, acusat pel CNI de ser un «espia marroquí» i expulsat el 2013. Al país gal hi ha una ordre de detenció contra ell des que el 2017 es va descobrir que comprava a un capità de la policia francesa de l’aeroport parisenc d’Orly fitxes i notes confidencials sobre diversos ciutadans marroquins i algerians.

Òbviament, el Marroc ho nega tot i denuncia que és víctima per part d’alguns grups de l’Eurocambra de «càlculs i d’un desig de perjudicar» l’associació UE-Marroc en el moment en què el país «avançava decididament» cap a una democràcia plena i respectuosa de la dignitat de tothom. Però això era abans que el Departament d’Estat dels Estats Units, el gran aliat del Marroc, publiqués al març un extens i demolidor informe de 42 pàgines en què enumera les greus violacions dels drets humans esdevingudes al regne alauita el 2022.

Casualment, algunes acusacions són les mateixes que van pronunciar els eurodiputats el 18 de gener, la vigília de la votació del 19 de gener sobre el Case Omar Radi: intimidació policial, repressió, tortura, dubtoses acusacions contra els periodistes, manca de llibertats, etc.