Carles Torner: “Hem traslladat als escriptors i periodistes turcs que no estan sols”

 El passat 27 de gener acabava la visita d’una setmana de durada que una nodrida delegació del PEN Internacional ha fet a Turquia, esdevinguda “la major presó d’escriptors i periodistes del món”. En parlem amb amb Carles Torner, director executiu del PEN Internacional i membre de la delegació.

Comencem pel començament. Quins eren els objectius de la delegació?

Hi ha un primer objectiu que és el de mostrar la solidaritat amb els escriptors, els periodistes i els editors que són víctimes de la repressió actual a Turquia. Un segon objectiu era el de mantenir contactes amb les autoritats, en favor de les persones que són a la presó, un objectiu respecte del qual ja sabíem que no podíem ser optimistes. I hi ha un tercer objectiu, que és el de mostrar el suport a la comunitat kurda (els escriptors, els mestres, els lingüistes), que també són objecte de repressió.

Abans de detallar el resultat, hi ha una cosa que sorprèn, que és la magnitud mateixa d’aquesta delegació.

Efectivament. Aquesta ha estat, de totes les delegacions que ha fet el PEN, la més extensa pel que fa al nombre de persones, ja que érem vint-i-tres, de dotze països, i també la de més alt nivell: hi havia ni més ni menys que tres presidents del PEN Internacional: la presidenta actual Jennifer Clement, i dos exvicepresidents: John Ralston Saul i Per Wätsberg, que actualment presideix el Comitè del Premi Nobel de Literatura,

Per què aquesta atenció singular a la situació de Turquia?

Això ens ho han demanat alguns periodistes: “Per què Turquia, i no altres països on hi ha molts de problemes de llibertat d’expressió?” Primer de tot, diem que aquesta visita no l’hem pogut fer abans a la Xina o a Iran. A Turquia, per tant, encara hi queda prou democràcia per poder fer aquest viatge i per poder mirar d’intercedir davant les autoritats.

També expliquem que no hi ha hagut una decisió formal de fer una delegació de vint-i-tres membres, sinó que hi ha hagut una crida que ha tingut una extraordinària resposta per part de la comunitat internacional del PEN.

Llavors caldria preguntar per l’especial sensibilitat de la comunitat internacional del PEN cap a la situació turca.

Turquia ha passat, de manera molt ràpida, en els sis mesos des de l’intent de cop d’estat de juliol fins ara, a ser la presó d’escriptors i periodistes més gran del món, per davant de la Xina. I això ha creat, ja des del primer moment, una resposta molt viva. És molt significatiu, per exemple, el fet que hi hagués, en un moment molt inicial, una declaració del Cercle d’Editors del PEN protestant pel tancament de vint-i-nou editorials, i que dos editors internacionals molt destacats, com Ronald Blunden (del grup Hachette) i l’editora sueca Eva Bonnier, hagin participat en la delegació. Això parla de l’impacte de la situació turca en la comunitat literària global.

Ara sí, explica’ns coses de la delegació. Vau poder fer la feina?

Sí, tot ha sortit molt bé. Ha estat una missió amb moltes mesures de seguretat. Per exemple, no vam fer actes públics, només actes als quals s’accedia per invitació. Però, dins d’aquests límits, el que s’ha fet ha estat molt important.  Vam fer una reunió amb més de cinquanta escriptors i periodistes. Vam fer una reunió amb editors. I vam fer una reunió amb dirigents de la comunitat kurda, a la qual va assistir Samî Tan, president de l’Institut de la Llengua Kurda d’Istanbul, una entitat que havia estat tancada quinze dies abans. També vam fer una reunió amb ONGs que treballen el tema de la llibertat d’expressió, directors de diari i organitzacions de defensa dels drets humans.

Hi ha un acte que voldria destacar de forma especial. Va ser un acte literari, a Istambul, en què se succeïen les intervencions més pròpiament literàries i les de testimoni. Hi vam posar dues cadires buides: una per a Tahir Elçi, un advocat defensor dels kurds que va ser assassinat a Diyarbakir, al sud-est de Turquia, el novembre de 2015, i una per a Hrant Dink, el periodista d’origen armeni assassinat el 2007.  L’acte el va obrir Per Wätsberg amb una frase de Heinrich Böll, que deia, citada de memòria, que la literatura no necessita llibertat, que la literatura és llibertat. També hi va intervenir Asli Erdogan. I Peter Schneider. Va ser un dels actes de més densitat moral i literària que jo he viscut al PEN.

I la part de contactes amb les autoritats?

La vam fer els primers dies a Ankara, mentre que tota la part amb escriptors i activistes va ser després a Istanbul. Havíem cursat moltes peticions i finalment ens vam reunir amb un dels assessors del president (i en un règim autocràtic, els homes del cercle del president poden ser més importants que els ministres) i amb el ministre de Cultura. Van ser converses llargues i crec que els vam poder explicar la nostra posició i fer arribar al govern la llista dels cent cinquanta-un periodistes empresonats que demanem que siguin alliberats immediatament i sense condicions.

Amb tot, la imatge que més ha transcendit és la dels atacs policials que va patir la delegació quan va visitar la presó de Silivri, a Istanbul.

És cert. La presó és el lloc on es manifesten els que reclamen la llibertat d’expressió, i la delegació del PEN Internacional també hi ha voler anar. Hi ha tancats el 90% dels cent cinquanta-un escriptors empresonats. La policia ens vigilava i quan va veure que la televisió de Noruega volia filmar l’acte ho van intentar impedir. No ens van deixar desplegar pancartes, van envoltar els minibusos de la delegació, ens van demanar els passaports. Va ser una mena de xou, una posada en escena molt excessiva. De cop, van aturar: devien haver rebut alguna instrucció d’algú que devia voler evitar l’impacte internacional de la imatge.

Us n’enviaré dues fotos: en una es veu la delegació davant la presó, sense pancartes, i a l’altra la delegació que mostra les pancartes que no va poder desplegar.

 

Tornem als escriptors. Amb quina disposició d’ànim viu aquesta situació la comunitat d’escriptors i periodistes?

Resulta mal de dir. Per una part, pateixen una repressió molt dura. No és només la presó, és també el tancament de mitjans, la censura, etc. I els milers, o desenes de milers, a l’atur. D’altra banda, hi ha una gent extraordinàriament lluitadora.  Record una visita al diari Evrensel, que té una cadena de televisió associada que les autoritats havien tancat feia poc. En un moment de la reunió, veient la duresa del que patien, un dels membres de la delegació va preguntar als periodistes si tenien fills, i, si en tenien, si els agradaria que fossin periodistes. Tots, sense dubtar-ho, varen contestar que sí, que aquesta era la millor professió del món. I destacaven la importància del que fan: cercar la veritat, revelar secrets, explicar-ho.

Tenen esperança. Ens ho deia, per exemple, Necmiye Alpay, la lingüista de setanta anys que ha passat quatre mesos a la presó amb Asli Erdogan i per a qui el fiscal demana ara una sentència de cadena perpètua: “Tenim esperança perquè tots estem disposats a fer l’esforç que cal.”

Quina valoració en feu, de la incidència de la delegació?

Si el primer objectiu era mostrar de forma directa la nostra solidaritat als escriptors i periodistes turcs, els objectius s’han complert absolutament, amb escreix. El lema que ens movia era “els nostres col·legues no estan sols”. Aquesta és una delegació que sorgeix d’una petició, feta a Frankfurt, per part dels escriptors i els editors, que deien sentir-se aïllats. Crec que els ho hem traslladat, que no estan sols.

L’impacte als mitjans ha estat molt important. Hi ha hagut cròniques a mitjans de tots els continents, i a mitjans que no són els que tradicionalment simpatitzen amb el PEN.

Pel que fa als contactes amb les autoritats, també en faria una valoració positiva. Poder parlar cara a cara, i parlar durant dues hores, sempre és positiu. No sabem quin serà l’impacte final, però és bo poder transmetre que el PEN no té actituds apriorístiques contra Turquia, ni pren posicions polítiques, sinó que hi va per defensar el que defensa a tot arreu: la llibertat d’expressió i els drets lingüístics.

Alguna cosa a afegir, per acabar?

Hi ha un missatge en què els escriptors i activistes insistien molt: Europa ha de fer el que sigui per evitar el referèndum de reforma constitucional que el president Erdogan vol fer el proper mes d’abril. El PEN dóna suport a aquesta petició. He dit que el PEN evita les posicions polítiques, però això és una cosa que té a veure amb la llibertat d’expressió. Un referèndum per incrementar l’autoritat del president no es pot fer en un clima de repressió com l’actual. Quan hi ha cent cinquanta mitjans tancats i cent cinquanta periodistes a la presó, un referèndum no és viable, perquè és impossible la crítica i que totes les veus participin al debat.